Per girar bé el full de la història

Vuitanta anys després de l'inici de la Guerra Civil espanyola hi ha ferides que encara no estan tancades. No és per falta de voluntat dels descendents de la generació que va sortir perdent amb el conflicte, sinó tot al contrari. Sovint tenim proves que hi ha qui respon amb insults, amenaces i injúries aquells que l'únic que demanen és revisar aquells fets dolorosos, explicar-los i tancar-los amb dignitat. Al principi, la recerca dels soldats i civils morts durant el conflicte que –encara avui– estan enterrats als vorals dels camins i als camps va ser rebuda amb incomoditat. Sobretot a Espanya, on algunes recerques van ser finançades –per a vergonya d'un Estat que es vanta de ser una democràcia exemplar– per un sindicat d'electricistes finlandesos.

Durant la dictadura franquista, el règim va tractar els caiguts d'un bàndol, el seu, amb consideració i dignitat. Alhora, el franquisme també es va ocupar –en el millor dels casos– d'ignorar els morts del bàndol oposat. Les persones que ara busquen les restes dels desapareguts i que, per identificar-les, impulsen un banc d'ADN dels seus descendents, no pretenen reobrir cap ferida. No volen desfilades ni làpides commemoratives. Només aspiren a poder enterrar les restes dels seus familiars morts amb la dignitat que mereix qualsevol persona. Siguin del bàndol que siguin, i sigui quina sigui la seva nacionalitat. Com es pot acusar de voler reobrir ferides aquells que només aspiren a restaurar la dignitat? Perquè només així s'aconseguirà, aquest cop sí, girar el full de la història. La por imposada durant 40 anys, no la llei d'amnistia i altres pretextos autocomplaents, explica per què s'ha de fer ara una feina que hauria d'haver començat el 1978.