Ensurt italià i optimisme austríac
Constatada la derrota del primer ministre italià, Matteo Renzi, en el referèndum de diumenge, i consumada la seva dimissió, les institucions europees s'esforçaven ahir a desvincular-ne les conseqüències d'una crisi d'abast comunitari i les limitaven només a l'àmbit de la política interna. Però la sacsejada que la renúncia del cap del govern italià representa per al rumb europeu és indissimulable. Primer el ‘Brexit', i després aquest referèndum en el qual Renzi s'ho jugava tot a una carta, han servit per posar en qüestió el suport al vell ordre polític i per donar ales als populismes de dretes i esquerres que empenyen demanant pas.
De moment, la dimissió de Renzi posa a la corda fluixa la continuïtat d'un govern que s'havia convertit en l'executiu més jove de la història italiana, amb una mitjana d'edat de quaranta-set anys. Això no obstant, no ha servit per seduir els joves, que diumenge van votar massivament contra la proposta de reforma del Senat que se sotmetia al parer de la ciutadania. També va jugar en contra de la proposta governamental el vot del descontentament, que s'han afanyat a capitalitzar Matteo Salvini, de la Lliga Nord, i Beppe Grillo, del Moviment 5 Estrelles. La burocràcia enquistada en el sistema i la corrupció associada a la política han fet la resta.
Pel que fa a Àustria, en canvi, la derrota del candidat xenòfob, Norbert Hofer, els altres socis europeus l'han volguda interpretar com una injecció d'optimisme. Els qui encara creuen en el projecte comú consideren que s'ha demostrat que es pot parar a la ultradreta, amb la mirada sobretot posada en les pròximes eleccions de França i en Marine Le Pen, la candidata del Front National.