El PP i la llei que mai no s'aprova
Luis Bárcenas, exgerent i
extresorer del Partit Popular, ha declarat davant del jutge que ni ell ni el partit es van embutxacar mai comissions a canvi d'atribuir contractes públics, que és el cas que s'està jutjant ara. Però, en canvi, sí que ha admès que hi havia una comptabilitat paral·lela –la caixa B– i, per tant, invisible. I encara ha dit més coses: que el partit va trencar abruptament l'any 2003 amb Francisco Correa, l'artífex de l'entramat Gürtel, quan Mariano Rajoy es va assabentar –no per una auditoria interior, sinó per un empresari– de les característiques de la trama.
Però el cas Gürtel va esclatar sis anys després, i no a instàncies d'Esperanza Aguirre, com ella diu, sinó per la denúncia d'un regidor popular. En tot aquest període ¿Rajoy no va tenir temps d'instar a fer una auditoria interna, ordenar el partit i fer net? El PP ha passat de demanar fortalesa a Bárcenas a acusar-lo de ser un delinqüent que els tenia a tots enganyats i que utilitzava l'estructura del partit per enriquir-se. ¿És creïble que un tresorer tingués enganyat tot un partit? ¿Unes persones que no saben què es maquina al seu partit poden governar?
En una peça separada es jutjarà el cas dels sobres amb diner negre amb què Bárcenas, presumptament, retribuïa alts càrrecs del partit. Uns sobres que sortien de la caixa B del partit i que es nodrien, també presumptament, amb aportacions d'empresaris. Aquí rau la qüestió. Aquestes maniobres fosques tindrien molt difícil justificació si, finalment, els partits es financessin amb una llei realista. Però aquí encara es prefereix simular honradesa i sacrifici pel bé públic mentre, d'amagat, es van recollint grans aportacions. A canvi de res? També és difícil de creure.