Un cop a la imatge de la justícia
El cas Nóos va néixer viciat d'origen per la rellevància de dues persones directament implicades: Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina de Borbó. Això va polaritzar l'opinió pública, bona part de la qual va exigir una sentència exemplar, quan el que hauria de preocupar per sobre de tot és que fos justa. Més encara: la importància dels dos personatges va fer que actuacions del jutge i del fiscal anticorrupció, que haurien passat inadvertides si els encausats fossin altres persones, s'examinessin amb lupa. Uns es van dedicar a desgastar el jutge. D'altres es declaraven perplexos perquè, en alguns moments, semblava com si el fiscal fos més aviat un advocat defensor de la infanta Cristina. Ara, amb la decisió de deixar lliure Iñaki Urdangarin, sense fiança, aquest escrutini no ha fet sinó intensificar-se.
Les sentències han de ser justes i el sistema judicial ha de ser independent. Però els episodis que han envoltat tot aquest procés –i tots els que seguiran en els pròxims mesos– estan perjudicant enormement la imatge de la justícia. És igual que la decisió de deixar Iñaki Urdangarin lliure i sense fiança a l'espera del que digui el Tribunal Suprem s'hagi adoptat amb una interpretació gairebé de manual de les lleis penals espanyoles. Perquè la imatge que arriba a bona part de l'opinió pública no és aquesta. És que la justícia i la llei, al contrari del que va proclamar el rei emèrit Joan Carles I, no és igual per a tothom. Aquí no es valora la doctrina jurídica. El que compta és que s'ha estès la idea que la generositat de la justícia depèn de qui sigui l'encausat i dels diners que tingui per pagar-se un advocat. La imatge de la justícia a ulls de l'opinió pública ha quedat tacada. Solució? Serà una feina d'anys, en qualsevol cas.