Oportunitat perduda per a la veritat

S'atribueix a Napoleó Bonaparte l'afirmació que, si volia resoldre un problema, l'entomava personalment, i, si no el volia solucionar, llavors nomenava una comissió. Per desgràcia, la comissió convocada dimecres passat per esbrinar el rerefons de l'anomenada operació Catalunya ha demostrat, un cop més, l'encert d'aquesta ocurrència. I l'explicació del fracàs no rau, com s'afirma interessadament, en l'actitud del portaveu adjunt d'ERC, Gabriel Rufián. La seva agressivitat, que en tot cas estava al nivell del capteniment de Daniel de Alfonso i de Jorge Fernández Díaz, només va servir de cortina de fum per no analitzar els fets.

Fernández Díaz i De Alfonso no van aclarir res i es van presentar com a víctimes. Es van sentir queixes perquè no s'havia investigat qui hi havia al darrere de les gravacions. Tenint en compte que un dels compareixents era en el moment dels fets el màxim cap de les forces de seguretat de l'Estat espanyol, aquesta queixa adopta una nota grotesca. Fernández Díaz i De Alfonso també van comparèixer amb l'actitud dels que se senten injustament perseguits. Potser era així. Perquè hi ha qui creu que la unitat d'Espanya justifica qualsevol iniquitat. Era el seu cas? Per desgràcia, no van aprofitar l'oportunitat de la comissió per restablir el seu honor. Amb proves.

Si un instrument parlamentari no serveix per a la seva finalitat, s'ha de replantejar o, si tal cosa és impossible, s'ha d'eliminar. La gran perjudicada de la cerimònia de dimecres va ser la veritat. I, per tant, romandran les sospites fonamentades que, en efecte, hi va haver una conspiració per falsificar proves i perjudicar polítics sobiranistes, una conducta impròpia d'un estat que es vanta de ser democràtic.