La dimissió d'Aguirre no és el final

Esperanza Aguirre ha tornat a dimitir per tercera vegada. Aquest cop, com l'anterior, ho ha fet per un cas directament relacionat amb una trama de corrupció en la qual hauria participat Ignacio González, durant trenta anys la seva mà dreta. Aguirre no tenia cap altra sortida. L'any 2016 va plegar de la direcció del PP de Madrid justament per un cas molt semblant i que implicava Francisco Granados, actualment empresonat, i que també era home de la seva confiança.

Aguirre marxa per un conjunt de factors, més enllà de la “responsabilitat política” que ha invocat per justificar la seva dimissió. Per exemple, hi ha la sospita que la causa oberta contra Ignacio González i altres no és el final, sinó el principi d'un procés que esquitxarà més polítics del PP. Seria una retirada estratègica en espera d'un afebliment de la figura de Mariano Rajoy, a qui ha pretès substituir en diverses ocasions. Unes eleccions amb uns mals resultats facilitarien el retorn d'una Aguirre indemne.

Però la dimissió no ha de fer perdre de vista un fet: la contínua aparició de casos de corrupció. Tants, que ningú es creu ja que siguin casos aïllats. Les trames, per la seva dimensió i abast, per força han d'implicar molts polítics, i per força han de ser una manera estructural d'operar, com apunta l'estranya connivència d'alguns jutges i fiscals amb els imputats. La corrupció és una indecent taxa directa als ciutadans. Els impostos s'han de dedicar als serveis públics, no a alimentar finançaments il·legals i butxaques privades. Cada euro públic que es desvia incrementa les retallades imposades pel pressupost. No és hora de fer-se l'orni i deixar que passi la tempesta. Calen més explicacions i, si escau, dimissions.