No és diner de tots els espanyols?
El Banc d’Espanya calcula que de tots els ajuts públics que es van donar al sistema financer per evitar-ne l’ensorrament, gairebé 57.000 milions, només se’n recuperaran uns 14.000. És un fet previsible: els actius de les entitats en fallida o en dificultats estaven sobrevalorats, i en el moment que els posessin en el mercat, difícilment assolirien el seu valor teòric. Caldrà explicar com és que van fallar tots els mecanismes de control i prevenció que van fer que Espanya i Catalunya inflessin la bombolla.
Per més que el govern del PP es vantés que Espanya no havia estat rescatada, el cert és que Espanya sí que ho va ser, i amb un pacte no explicat encara amb la Unió Europea. Un rescat interposat, fet a través de la salvació del seu sistema financer, però rescat, al capdavall. Perquè si Espanya s’hagués hagut d’enfrontar sola a aquesta crisi, no se n’hauria sortit de cap de les maneres.
L’Estat ha de donar explicacions sobre el cost d’aquest rescat financer per, almenys, dos motius. El primer: si queden 40.000 milions sense recuperar, aquests diners no es podran dedicar a millorar els serveis públics. El segon, que l’actual vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaria, va prometre que l’operació no costaria “ni un euro” als contribuents. Són explicacions que ens mereixem, ni que sigui perquè el govern espanyol està abonat a aquella fórmula dels “diners de tots els espanyols” cada cop que han retreure alguna inversió aliena que els disgusta. Doncs bé, els diners perduts al rescat bancari també són “de tots els espanyols”, i sembla que ningú se’n sent escandalitzat. No, per suposat, els que critiquen els ajuts que dona el govern a la promoció de la nostra llengua, per posar-ne un exemple.