El que les prohibicions demostren
No van passar ni 24 hores de la celebració de la manifestació de la Diada que l’Estat, a través de la fiscalia i del Tribunal Constitucional, va demostrar que havia entès perfectament el missatge cívic de part de la societat catalana: querella contra la part sobiranista de la mesa del Parlament, avís als Mossos d’Esquadra perquè col·laboressin en la requisa del material electoral del primer d’octubre, admissió a tràmit del recurs contra la llei de transitorietat i el codi tributari, i advertència als mitjans de comunicació perquè no col·laborin informant de la preparació del referèndum. Una clara demostració de com, en nom de la democràcia, un estat pot ferir de mort la mateixa democràcia. El suposat remei molt pitjor que la malaltia.
Què amaga tota aquesta parafernàlia legalista i aquesta associació tautològica entre democràcia i ‘unidad’ d’Espanya? Ras i curt: la incapacitat de l’Estat espanyol per trobar una solució acordada –no autoritària– a un conflicte social i polític. Tal acord és difícil per la manera que tenen alguns d’entendre la política. Una política que va de dalt a baix i que és amplificada per alguns altaveus servils. Més encara: hi ha alguns polítics que consideren que el pacte és una derrota o una cessió intolerable al xantatge, tal com ho valoren ells.
Malgrat això, encara hi ha marge per a la política. El president Puigdemont es va oferir ahir mateix a reunir-se amb Mariano Rajoy. No és un gest retòric, sinó la demostració que, des de la part catalana, sempre hi haurà temps per al diàleg i per al pacte. Fins a l’últim minut. Però un cop s’hagi sentit la voluntat del poble de Catalunya, la negociació haurà d’adaptar, necessàriament, una altra direcció.