El diàleg abans de la república
El president Carles Puigdemont va pronunciar ahir l’esperat discurs que obria el procés perquè Catalunya esdevingui una república independent. Cap vidre trencat, cap crida a la insurrecció. Cap pretext sòlid per a una reacció contundent del govern espanyol, que ahir va quedar visiblement descol·locat. En comptes d’això, un missatge conciliador: diàleg, mediació, negociació, pacte, mà oberta. Perquè la nova relació entre Espanya i Catalunya, va recordar el president, necessita un pacte.
Proclamació i suspensió per donar una oportunitat –una més, encara– al diàleg. Suspensió del procés cap a la independència durant setmanes. O no. Depèn de les ganes de negociar que tinguin el govern del PP i els seus aliats. El gest de Puigdemont s’explica també per la multiplicació d’ofertes de mediació. L’afer català preocupa molt a Europa, una situació que desmenteix aquells que encara proclamen que el conflicte del nostre país amb Espanya és “un afer intern”. Europa mira cap a Catalunya. Però també cap a Espanya.
Sembla que el govern espanyol no vol ni sentir a parlar de diàlegs. Creu que qualsevol acció en tal direcció és un xantatge, quan no una humiliació a una nació secular. Però l’opinió pública internacional valora molt bé el gest de Puigdemont i l’ha considerat una prova de maduresa política. El PP i Cs malden per imposar el corró de l’article 155. Avui sortirem de dubtes. El poden aplicar, però després del gest de Puigdemont quedarien en evidència com a grups amb nul interès a dialogar. Tot embolcallat, això sí, amb pretextos legalistes. Atenció: després de l’espectacle policial de l’1-O, Espanya no es pot permetre de cometre més errors.