El debat judicial

El procés sobiranista de Catalunya està sent la prova del cotó de la democràcia a Espanya i molt especialment d’un dels pilars bàsics de tota democràcia, la separació de poders i la independència judicial. El govern espanyol, de manera impensable, ha descartat fer política per afrontar la demanda social i política catalana i ha preferit reprimir el procés i escapçar el seu lideratge, utilitzant una estratègia exclusivament policial i judicial que ha acabat posant en evidència la politització de la justícia i l’escassa independència judicial. Sobre això hi ha opinions diverses, però quan les quatre principals associacions espanyoles de jutges i magistrats debaten emprendre mesures per defensar la independència del poder judicial contra les ingerències polítiques i el silenci del Consejo General del Poder Judicial és que el dubte és raonable i està justificat.

No és tolerable que els membres del Tribunal Constitucional rebin instruccions del govern en ple debat, ni ho és que un ministre avanci el que faran els jutges abans que ho facin. Tampoc és acceptable la indefensió que genera un mateix cas tractat en tres instàncies judicials alhora, o que el Suprem s’apoderi d’un cas propi del TSJC, o que l’Audiencia Nacional s’arrogui competència en un cas de sedició o rebel·lió, o que no es posi fre a l’abús del delicte d’odi que es fa des d’Interior i la fiscalia, o que la interlocutòria d’un magistrat contingui fonaments més polítics que jurídics, o que els jutges acabin semblant mers executors d’una tesi que força la llei, el Codi Penal i els fets per plantejar el càrrec (rebel·lió) i el càstig (30 anys) més greus possibles. El govern aplica el ‘tot s’hi val’ per defensar la seva concepció de l’Estat, però el poder judicial, malgrat que alguns puguin pensar el contrari, no s’ho pot permetre, perquè la seva missió no és fer política sinó impartir justícia. Si no, res no té sentit.