Aval judicial al no és sí de les ‘manadas’
La sentència del cas de La Manada que ha dictat l’Audiència de Navarra és una veritable vergonya per l’absolució de violació dels cinc acusats. El tribunal rebaixa al delicte menor d’abusos sexuals continuats el fet que un grup d’homes tanqués en un portal de Pamplona una noia de 18 anys i l’agredís de forma grupal, penetració inclosa. Si hi afegim el vot particular d’un dels magistrats que defensa l’absolució total, insinuant que la víctima fins i tot podria haver gaudit de la situació, estem davant una aberració irresponsable. El problema de la sentència no és si els 9 anys de condemna són suficients sinó que obre l’interrogant sobre què cal que passi perquè una agressió pugui ser considerada violació.
Els jutges de La Manada no han trobat violència suficient en l’agressió malgrat que en la sentència es descriu com arraconen la jove, que crida terroritzada. Paradoxal visió de la violència segons els casos té la justícia espanyola. Equiparar a un cert consentiment el fet de la falta de resistència sabent que forcejar pot comportar a la víctima d’una violació la mort és terrorífic. O t’arrisques a la mort o el jutge ho considera consentiment? L’Audiència de Navarra dinamita el no és no justificant la prepotència masclista. Les dones tenen tot el dret de vestir com vulguin, emborratxar-se i insinuar-se tant com els vingui de gust sense que res d’això pugui servir d’atenuant en una violació. Perquè en el moment que la dona diu no –sigui des del minut zero o fins i tot enmig d’una relació–, la consumació d’un acte sexual ha de ser considerada una agressió intolerable i jutjada com a violació. El masclisme imperant en la judicatura espanyola deixa avui les dones sumides en el terror i el conjunt de la ciutadania immersa en la indignació.