Les paraules i els fets
L’acord en el pressupost signat ahir per Pedro Sánchez (PSOE) i Pablo Iglesias (Podem) ha posat el focus de l’aprovació dels comptes de l’Estat en els partits independentistes catalans al Congrés, el PDeCAT i ERC. La pressió del govern espanyol ja ha començat instant-los a una aprovació “sense contrapartides”, anunciant “beneficis” per als catalans i situant aquest embat per damunt de qualsevol altra consideració política. La qüestió, però, és que Pedro Sánchez va arribar a La Moncloa reivindicant una solució política per a Catalunya i ara reclama el llum verd per continuar governant sense haver anat més enllà de les bones paraules.
El govern espanyol fa bandera del diàleg bilateral i la política d’acords, però no ha anat més enllà de retirar un de la mitja dotzena de recursos que anul·len les lleis socials catalanes i desencallar alguna partida econòmica antiga però encara pendent. No s’ha mogut ni un mil·límetre en una qüestió central com és la persecució judicial i la situació de presos i exiliats polítics. I alterna el to conciliador i dialogant amb la bel·ligerància que suposa recórrer contra la reobertura de les delegacions a l’estranger i vetar el president Torra en un acte internacional a Barcelona (Borrell), condecorar Enric Millo per l’1-O (Marlaska), relativitzar-ne la violència policial (Celaá), vendre que el Regne Unit no va pactar amb Escòcia el referèndum d’independència del 2014 (Calvo) o insistir que cal “desinfectar” la societat catalana (Borrell).
L’independentisme fa mesos que fa autocrítica i debat fins a quin punt ha de corregir el full de ruta, però l’Estat continua en rumb de col·lisió. La situació és greu i obliga el govern de Pedro Sánchez a passar de les paraules als fets, en comptes d’exigir adhesions incondicionals al seu pressupost.