L’extrema dreta torna

La irrupció contundent del partit d’ultradreta Vox al Parlament andalús amb 12 diputats i la palanca per posar fi a 36 anys de governs d’esquerres en aquella comunitat sorprèn tant per la magnitud de l’escalada com per la naturalitat amb què el Partit Popular i Ciutadans assumeixen i donen per feta l’aliança amb un partit d’extrema dreta, antisistema en termes democràtics, xenòfob, masclista i homòfob, a banda d’anticatalà. El franquisme havia sobreviscut dins les institucions de l’Estat i els poders fàctics, però la Transició l’havia desplaçat a l’extrema dreta i fora de parlaments i governs o, com a molt, camuflat sota el paraigua del PP, UPyD o Cs. Ara reapareix amb força, amb capacitat d’influir i participar en el govern autònom andalús, a través d’un discurs nítidament catalanòfob i amb expectatives d’estendre la taca d’oli en el cicle electoral que seguirà amb les municipals, europees i generals.

El fenomen és comparable al que ja han viscut altres països d’Europa, amb formacions d’ultradreta, xenòfobes i euròfobes, però difícilment s’ha arribat a pactes de govern, ans al contrari, s’ha explicitat la voluntat de no fer-los. Llegir el programa ultraconservador i sentir els discursos maximalistes de Vox hauria de ser suficient perquè els partits democràtics descartessin una relació política normal amb aquesta formació i ja no diguem una transacció programàtica o un pacte de govern. Però tant el PP com Ciutadans semblen acceptar de bon grat aquesta possibilitat, en part perquè comparteixen amb Vox la defensa de la línia més dura contra l’independentisme català, i en part perquè semblen bastant més motivats per apartar el PSOE i ocupar ells el poder, ara a Andalusia i després a Espanya, que per apartar l’extrema dreta i preservar els valors de la democràcia i el progrés social.