Habitatge, un problema enquistat

Catalunya és el territori de l’Estat que lidera el nombre de desnonaments des de l’any 2013. Només l’any passat se’n van produir, segons les xifres oficials del Consell General del Poder Judicial, 13.308, però aquest any, 2018, i només fins al mes de setembre, ja s’han superat els 10.000. A més, aquestes xifres no inclouen la gent que lliura les claus just abans de l’acte concret de desnonament, ja que considera que no podrà suportar una situació tan violenta. A més, tampoc inclou la gent que es veu obligada a canviar de barri o de ciutat de residència perquè no pot assumir els nous preus del lloguer. I és que, en les darreres dades, el nombre de desnonaments de llogaters ja triplica el de propietaris. Aquest fet, haver de marxar per uns augments abusius dels lloguers, provoca un munt de conseqüències en les famílies, des de la deslocalització social fins a la dificultat per mantenir la feina o anar-hi.

Les dades mostren que l’accés a un habitatge digne, dret constitucional, és un problema ja estructural. El govern espanyol va aprovar divendres un seguit de mesures per protegir el mercat del lloguer. El mateix govern espanyol, quan era en mans del PP, va deixar sense efecte part de la Llei 24/2015, l’eina de què s’havia dotat Catalunya per lluitar contra aquesta xacra. Aquesta actuació política i judicial, ja que la suspensió va ser dictada pel Tribunal Constitucional, va provocar, només a Barcelona, la impossibilitat d’aturar 600 desnonaments. En vista d’aquesta realitat, caldria una política global del mercat de l’habitatge, una proposta que hauria de ser valenta obviant els interessos dels grans tenidors i pensant en el bé comú i les noves realitats que, segurament, també superen la nostra Llei 24/2015.