Opinió

Un procés cada cop més internacional

Demà, 25 de març, farà un any exacte que la policia alemanya va detenir el president Carles Puigdemont quan tornava cap a Bèlgica, on està exiliat, des de Finlàndia, on havia participat en un acte polític. Aquell dia, semblava que part de l’estratègia d’internacionalització del procés català iniciada amb la dura decisió de part del govern legítim d’exiliar-se, saltava pels aires. La realitat, però, un any després, és que el procés està més internacionalitzat que mai i que la llibertat de moviments que tenen els consellers a l’exili, ja que l’Estat no els reclama judicialment, no fa més que facilitar-la. Entre mig, tant la fiscalia espanyola com l’alemanya van fer de corretja de transmissió de les idees del jutge instructor, Pablo Llarena, però el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein va decidir, tant el 3 d’abril com el 22 de maig, que els delictes de rebel·lió i sedició no existien pas perquè no s’havia produït cap escenari de violència. De fet, la primera decisió va incloure deixar Puigdemont en llibertat. Al juliol, la justícia alemanya decidia per tercera vegada i acceptava extradir el president, però només pel delicte de malversació. Llarena hi va renunciar i, des de llavors, Puigdemont i la resta de consellers poden circular arreu del món, excepte per l’Estat espanyol.

Tot i que el Consell de la República ha tingut alguns entrebancs, la feina de Puigdemont, els consellers a l’exili, Marta Rovira o Anna Gabriel està servint perquè cada cop més països, i sobretot ciutadans d’aquests països, sàpiguen de primera mà què és el procés català i quina ha estat la reacció antidemocràtica de l’Estat espanyol. Ara, a més, aquest procés s’accelerarà si el mateix Puigdemont i Oriol Junqueras resulten escollits eurodiputats el 26-M.