Celebració de mínims

El 40è aniversari de les primeres eleccions constitucionals (març i abril del 1979) convida a celebrar el període més llarg de democràcia en la història de l’Estat espanyol, però també aconsella fer balanç sobre la qualitat d’aquesta democràcia, sobre els seus fonaments i sobre el seu abast real, després d’una transició molt menys clara i molt menys modèlica del que es va vendre llavors, fins al punt que quaranta anys després continua generant problemes i posant traves al creixement democràtic del país.

La traumàtica exhumació de les restes del dictador del mausoleu al Valle de los Caídos és una metàfora dels lligams que ofeguen aquesta democràcia. Al darrere venen els milers de morts enterrats sota les cunetes, els crims impunes del franquisme, la perpetuació de privilegis, una monarquia imposada, la corrupció instal·lada, la inexistència d’una revolució democràtica dins l’Estat, la justícia, l’alt funcionariat, l’estructura policial o una Constitució blindada per bé i per mal, que en comptes d’evolucionar en qüestions clau com l’estructura plurinacional, el blindatge de drets i llibertats o l’aprofundiment democràtic, no deixa d’involucionar des de fa dues dècades.

La criminalització de l’exercici del dret a l’autodeterminació a Catalunya i la repressió a tots els nivells que l’Estat ha desencadenat sobre governants, representants electes, líders socials i ciutadans que hi han treballat és l’últim i colossal exemple d’aquesta involució, que té la màxima expressió en l’existència de presos polítics i exiliats, i que ja no es denuncia només des d’aquí, sinó també des de parlaments i mitjans d’altres països i organitzacions internacionals. Un fet que, sens dubte, posa en qüestió no només la qualitat de la democràcia a Espanya, sinó el compromís dels demòcrates espanyols amb la democràcia.