Cap a una investidura fallida
La taquicàrdica conclusió de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol avança amb la incertesa sobre les autèntiques intencions del candidat i amb una inexplicable tendència a menystenir les forces amb les quals se suposa que vol pactar. Pel que fa als partits sobiranistes catalans, el líder del PSOE no ha fet cap gest positiu que els animi a facilitar-li el camí cap a La Moncloa. Al contrari: quan Sánchez acusa el líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, d’atemptar contra la democràcia per la seva defensa del dret a decidir es tanca encara més portes.
Pel que fa a la formació morada, Sánchez actua com si gaudís d’una majoria absoluta que li permetés imposar el guió i triar tots els ministres. Fins i tot es permet la ingerència d’intentar decidir quins haurien de ser els candidats d’Unides Podem a entrar al Consell de Ministres, vetant noms –com el del mateix Iglesias, que ara ha cedit– amb l’argument ridícul que cal evitar bicefàlies. Justament l’essència d’un govern de coalició és la cohabitació de lideratges i la capacitat de fer-hi orbitar programes comuns; Sánchez no hauria d’oblidar-ho, ni tampoc pretendre que ho oblidin els votants. L’escenari d’una investidura fallida per a la setmana vinent, amb la negativa d’Unides Podem i amb la indecisió d’ERC i de JxCat, ens conduiria a una segona fase de negociacions que acabaria forçosament el setembre. I a ningú se li escapa que amb una sentència del Tribunal Suprem condemnatòria dels presos polítics els socialistes ho tindrien encara més complicat per seduir republicans i postconvergents. És clar que potser el primer que ho tingui clar és el mateix Sánchez i que la repetició d’eleccions sigui el seu objectiu real.