Decisió compromesa a Londres
La decisió del primer ministre britànic, Boris Johnson, de tancar el Parlament britànic fins al 14 d’octubre, només quinze dies abans de la data prevista per al ‘Brexit’, és una mostra clara de la ferma voluntat del dirigent polític de fer efectiu el resultat del referèndum de fa tres anys. Un resultat que no va ser homogeni a tot el Regne Unit, amb Escòcia i Irlanda del Nord clarament favorables a romandre a la UE i que no satisfà tampoc bona part de l’actual Cambra dels Comuns. La maniobra deJohnson té un objectiu ben definit: sense el Parlament posant traves al ‘Brexit’ –tal com va passar amb l’anterior primera ministra, Theresa May–, el govern l’hauria de poder materialitzar sense problemes el 30 d’octubre. Johnson ha aprofitat una norma legal que permet tancar la cambra, però la mesura, en un estat de gran tradició parlamentària com el britànic, ha estat molt mal rebuda per l’opinió pública, per l’ala més europeista del partit conservador i, naturalment, per l’oposició laboralista i els nacionalistes escocesos i irlandesos. I no els falta raó a tots plegats, perquè el que no pot fer Johnson, malgrat tenir tota la legitimitat en voler aplicar la voluntat del poble en el referèndum, és obviar el Parlament, on aquesta voluntat també s’expressa en cadascuna de les sessions.
A hores d’ara, però, ni el futur més imminent continua sense estar aclarit. Ni de bon tros. D’una banda, perquè els parlamentaris tindran un breu termini a l’octubre per intentar aturar el primer ministre, i de l’altra, perquè no es descartable de cap manera una moció de censura que faci caure Johnson. Mentrestant, a Escòcia, on ja titllen el primer ministre de dictador, adverteixen que el ‘Brexit’ dur aplana el camí cap a un segon referèndum.