L’Estat té un deute pel franquisme
La tendència de l’Estat espanyol a preservar intacta la infàmia d’una llarga dictadura com la franquista ha provocat que sigui un país a la cua del món civilitzat pel que fa a processos de reparació de les víctimes i dels seus familiars. Té el lamentable rècord de desapareguts, amb milers de persones assassinades i enterrades al voral de les carreteres i en fosses comunes. I fins ara, amb el cadàver del dictador en un lloc d’enaltiment com el Valle de los Caídos, fet inèdit a les democràcies europees. Cap de les legislacions de memòria històrica aprovades fins ara han anat a l’arrel del problema. I no es tracta només de la reparació en la part més cruenta de la repressió. Sinó també de l’espoli, el robatori i el saqueig que adeptes al règim i els seus dirigents, i l’Estat mateix, van exercir sobre el patrimoni de moltes organitzacions, entitats i ciutadans.
La reivindicació més coneguda en aquest punt va ser la del reintegrament del patrimoni immobiliari arrabassat als sindicats prohibits pel règim. Però n’hi ha molt més. Locals de col·lectius republicans o el diner en moneda de la República confiscat el 1939 a molts ciutadans, que només en 31 municipis catalans sumaria 626 milions d’euros robats –en càlcul actualitzat–. Municipis que ara miren d’organitzar-se a partir de l’experiència impulsada per Sant Julià de Ramis per exigir el pagament d’aquest deute per part de l’Estat. El franquisme va ser una dictadura totalitària i sanguinària. Però també una xarxa corrupta en què algunes famílies es van fer formidablement riques amb l’ús de la força i en què el règim va depredar els béns de bona part de la ciutadania indefensa. Per la qual cosa l’Estat té un deute que no és només moral, sinó també econòmic, que no pot continuar esquivant.