El mèrit dels nostres ensenyants

Tot i l’arxivament d’absurdes acusacions per delictes d’odi mai no comesos, els professionals de l’ensenyament públic català continuen sota la pressió social i política dels que pretenen sentenciar-los pel simple fet de defensar la llengua i la cultura pròpies d’aquest país. Els sindicats del sector ho descriuen amb encert quan afirmen que la por inicial generada a partir de l’onada repressiva de l’1-O ha estat complementada amb quadres d’angoixa a l’hora d’exercir la seva feina. Les energies dels docents, que haurien d’estar com sempre centrades en el repte de formar els nostres fills en els valors d’una societat moderna, democràtica i solidària, s’han de destinar d’aquesta manera a gestionar també la fiscalització malaltissa d’aquells que no accepten el dret a l’autodeterminació i que estan disposats a torpedinar-lo des de tots els fronts, també irresponsablement a través de les aules. El penúltim exemple, l’acabem de tenir amb el president d’Aragó, Javier Lambán, quan ha afirmat amb total desvergonyiment que “els energúmens dels CDR han sortit de la fàbrica de l’escola catalana i de TV3.”

Afortunadament, davant aquesta pressió ambiental destinada a dificultar la seva tasca, els ensenyants continuen desenvolupant una feina admirable. No pas adoctrinant a favor de cap opció política sinó aprofundint en la formació d’un alumnat crític amb les injustícies i exigent amb els governants, siguin del signe que siguin. Això és el que pretenen destruir els que en canvi voldrien noves generacions domesticades i sense ambició de futur, ni tampoc confiança en una societat millor i, sobretot, més lliure. Que els nostres ensenyants formin en aquests valors és un tresor irrenunciable.