La necessària reordenació de les caixes catalanes

Els consells d'administració de sis caixes d'estalvis catalanes van aprovar dilluns donar via lliure als processos de fusió que han de donar lloc a Unnim, en el cas de les de Manlleu, Terrassa i Sabadell, i a una entitat que encara no ha fet públic el seu nom comercial, en el cas de les de Catalunya, Tarragona i Manresa. Fins ahir mateix –de fet, fins al dia 30 de juny de manera formal, quan se signaran les escriptures al notari– Catalunya tenia nou caixes d'estalvis i era la comunitat autònoma amb més. I no només això, era i serà la comunitat autònoma amb la competència més forta ja que en el seu territori hi actua «la Caixa», la caixa d'estalvis més gran de l'Estat. Les entitats han sabut llegir que aquest era el moment de moure fitxa: tenen un creixement negatiu del volum de negoci –es preveu que la inversió creditícia, la seva principal línia de negoci, caigui un 5% aquest 2010–, s'ha encarit el finançament en els mercats internacionals –quan n'hi ha–, la morositat es dispara i pot arribar aquest mateix any al 8%, els resultats cauen en picat i posen en perill l'obra social, etcètera. Les caixes han estat, durant anys, motor de l'activitat econòmica del país i més que mai cal confiar que saben perfectament què estan fent, més enllà de les pressions que han rebut del Banc d'Espanya i del Departament d'Economia. El que cal demanar-los, a totes, a les que ja s'han fusionat i a les que, com la del Penedès o la Laietana, estan immerses en un procés de converses que haurien de culminar abans del 30 de juny per no perdre els ajuts del FROB, és que no deixin de banda el territori. En aquest sentit, el model de consells territorials que gestionaran l'obra social dels territoris històrics de les dues noves entitats és modèlic.