Opinió

Els pactes de La Moncloa i la unitat

Malgrat la tossudesa de les xifres d’infectats i persones mortes, fa dies que des del govern espanyol s’intenta enviar el missatge que ja hem passat la pitjor fase de la pandèmia. Al mateix temps, van pujant de to les crítiques a l’executiu i a Pedro Sánchez per la gestió de la crisi. Li arriben de totes bandes. De Quim Torra, que s’ha endut tots els insults, però també de Francina Armengol, de les Illes, i d’Emiliano García-Page, de Castella-la Manxa, que són del seu mateix partit i han tirat pel dret quan els ha semblat oportú. Comencen a aixecar la veu la dreta i la ultradreta, però és que també ho fan els grups parlamentaris gràcies als quals va ser investit president.

La maniobra de Sánchez de fer una crida a la unitat de tots els espanyols per emmordassar l’oposició, per evitar la crítica, es va manifestar ja el primer dia amb la campanya Este virus lo paramos unidos, es reforça en cada roda de premsa del comitè tècnic de seguiment del coronavirus amb la presència de més uniformats que científics i ara es pretén projectar al futur amb la proposta de reedició dels pactes de La Moncloa, del 1977. Res no és igual en la societat espanyola i la catalana ara que fa 43 anys, quan acabava de morir el dictador.

Cal un pla de xoc per afrontar la duríssima crisi social i econòmica que ens deixarà la pandèmia, és clar, però no ens sembla que una nova versió dels pactes econòmics i polítics de fa gairebé mig segle sigui una solució. Al contrari, temem que rere la nova crida a la unitat –a banda d’una cuirassa per a Sánchez– s’hi amaga la voluntat recentralitzadora expressada de manera diàfana en el decret d’estat d’alarma, un dels errors més greus en la gestió de la crisi sanitària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.