El crèdit del president Sánchez

Les grans crisis acostumen a passar factura a tots els governs i la provocada per la Covid-19 no serà una excepció, però en el cas de l’Estat espanyol la gestió que Pedro Sánchez ha fet de la pandèmia ha restat encara més, fins al punt que amenaça d’emportar-se-li, en només 100 dies, el crèdit polític i una part essencial de la base parlamentària en què se sustenta el seu govern. El fet d’arribar avui a la votació de la pròrroga de l’estat d’alarma quasi sense aliats, advertint que “no hi ha pla B” i amenaçant amb el “caos” si no obté el sí de la cambra, il·lustra la seva supèrbia i la incapacitat de generar acords.

Només Podem fa pinya amb ell, si més no de moment, però resulta paradoxal que el govern més progressista des de la República sigui el que, amb motiu d’aquesta crisi sanitària, més ha buidat de sentit l’anomenat Estat de les autonomies, recentralitzant un sistema de salut quasi federal, concentrant el poder, imposant estratègies uniformes i convertint els governs autònoms en mers espectadors de fila zero d’una crisi que afecta dramàticament els ciutadans dels seus territoris.

Sánchez tenia els arguments per teixir un gran consens contra el coronavirus i apuntalar una legislatura que tenia en Catalunya i en el discurs territorial un dels punts clau, però ha enterrat l’oportunitat i bona part de les expectatives amb una gestió centralista, lenta, erràtica, patriòtica i autoritària. D’ignorar la crítica en solitari del govern de Quim Torra ha passat a entomar l’oposició de bascos, gallecs i altres comunitats, la pèrdua de suport del PNB, ERC, JxCat, Bildu, CC i les crítiques dins del mateix PSOE. El dirigent socialista és un supervivent de la política, però aquesta crisi s’endurà una part important del seu crèdit.