L’avenç de la renda mínima
La imminent aprovació de la renda mínima vital per part del govern de Pedro Sánchez és sens dubte un avenç social, que millorarà la vida d’unes 850.000 famílies vulnerables, però en el fons tan sols corregirà una de les notòries mancances de l’estat del benestar espanyol, molt erosionat per les retallades, amb un retard considerable respecte a d’altres països desenvolupats, com ho indica el fet que l’Estat espanyol té un índex de població en risc de pobresa (21,5%) notablement superior a la mitjana de la zona euro (17%).
Cal no perdre de vista que han calgut una conjuntura tan extraordinària com el primer govern de coalició d’esquerres en 43 anys de democràcia perquè aquesta iniciativa aparegui a l’agenda de l’executiu espanyol i una circumstància excepcional com la pandèmia de la Covid-19 perquè se n’acceleri l’aprovació. Si més no, la mesura apunta que la sortida d’aquesta crisi pot ser diferent de la que es va donar en la crisi del 2008, quan la classe mitjana i treballadora van pagar els plats trencats del rescat bancari. En tot cas, si totes les polítiques d’aquest govern no conflueixen en aquest objectiu, l’avenç serà molt relatiu.
El compliment efectiu de la mesura serà la primera pedra de toc. S’ha vist en el passat amb la llei de dependència i es veu ara amb els ERTO derivats de l’estat d’alarma, que una cosa és anunciar una bona mesura i una altra, que els diners per complir-ne l’objectiu arribin al seu destí. No es discuteix la bondat de les intencions de la renda mínima vital, però caldrà veure com es concreta, com es paguen els 3.000 milions d’euros que es calcula que costarà aplicar-la, com es controla la seva distribució i en quina mesura corregeix la precarietat en què viu una part important de la societat. Llavors, i només llavors, serà el moment de fer balanç.