Opinió

L’herència del 155

El segon aniversari de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya ha coincidit amb la conclusió dels treballs de la comissió d’investigació del Parlament sobre aquella agressió, sense precedents en democràcia, a les institucions catalanes i a la voluntat sobirana dels seus ciutadans. Més enllà de les diferents valoracions i els diversos punts de vista dels partits, la comissió ha permès dimensionar i detallar l’abast de la invasió física i competencial feta per l’Estat i també ha confirmat de manera inqüestionable fins a quin punt Madrid es va extralimitar en la seva funció, molt més enllà de la coartada constitucional, sense oposició política ni el control preceptiu del Senat.

Dos anys després també es constata la vigència del 155 en diversos aspectes. El més cru, sens dubte, és l’empresonament i l’exili de quasi tot el govern legítim de Catalunya en aquell moment, però també es manifesta en l’amputació de la presència internacional de la Generalitat, en l’organització dels Mossos d’Esquadra, en la censura a la llibertat d’expressió del Parlament en afers com ara la sobirania, l’autodeterminació o la corona, o en la condecoració i la prima econòmica als policies que van agredir ciutadans indefensos durant l’1-O.

Si la dictadura franquista ho va deixar tot “lligat i ben lligat”, el 155 hi ha afegit algun nus, no només per les actuacions concretes de l’hivern del 2017/18, sinó perquè la impressió generada de xec en blanc per posar la camisa de força a Catalunya des de l’àmbit polític i judicial ha deixat empremta en l’imaginari col·lectiu i en actituds posteriors, com ara la usurpació de competències de l’estat d’alarma, tant pel que fa a qui les ha aplicat, com a qui les ha acceptat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.