L'hora de la negociació discreta
L'avenç del procés cap a la independència ha deixat enrere algunes incerteses i ha superat moltes pors i reticències polítiques i socials, però encara no ha aconseguit disciplinar els partits sobiranistes i el seu entorn mediàtic per estalviar sorolloses controvèrsies que dificulten unes negociacions en què la discreció és fonamental. Les filtracions, les sortides de to i la desconfiança encreuada han estat a punt durant els últims anys de fer esquinçar un full de ruta d'una complexitat extrema. Els obstacles cada cop s'han anat superant, amb acords ‘in extremis', a batzegades o perquè tots els negociadors han arribat a la conclusió que no hi havia cap altre remei que arribar a una entesa si no volien que el procés descarrilés.
L'aritmètica parlamentària per investir el president de la Generalitat ha tornat a ressuscitar una polifonia mediàtica que converteix aquest assumpte en una controvèrsia de primera magnitud i que genera una sensació de crisi profunda entre les forces independentistes. La gesticulació, les amenaces, les respostes i l'exhibició pública de les discrepàncies no ajuden ni a reduir les diferències entre Junts pel Sí i la CUP ni a tendir els ponts de diàleg necessaris amb prou consistència. No hi ha cap dubte que en totes les parts són conscients que el procés no es pot permetre cap entrebanc i que, de la mateixa manera que ningú és individualment imprescindible en el camí cap a la independència, hi ha aportacions personals decisives que no es poden ni ignorar, ni menystenir, ni renunciar-hi. Res no ha estat senzill fins ara i res no ho serà en endavant. I la millor manera d'afrontar el futur és intentar no generar problemes perquè ja són prou els que arriben de fora.