L'autonomia catalana s'ha acabat
El president de la Generalitat, Artur Mas, va sortir ahir a plantar cara a l'abús orquestrat des de l'Estat i encapçalat pel ministre Cristóbal Montoro d'ofegar de manera intolerable les finances del govern català. Va sortir amb tota la contundència que exigeix un moment tan crític com aquest, però amb tota la debilitat derivada de la constatació que l'autogovern de Catalunya és una joguina trencada en mans de Madrid. El cop financer a la Generalitat pot semblar un acte de prepotència obscè, i ho és, però bàsicament allò que ha posat de manifest, de manera clara, diàfana i sense cap mena de dubte, és que Catalunya ha viscut durant trenta-cinc anys immersa en una ficció d'autogovern sorgida del gran engany de la Transició.
Aquesta és la gran debilitat del govern català i alhora la gran força de la ciutadania de Catalunya. Perquè la superació d'aquesta situació de marginalitat continua a les mans dels electors, i és aquest el gran missatge d'esperança que va llançar ahir el president del país. Sense força a les urnes, no hi ha país. I si a les urnes no hi ha prou força, cal buscar-ne més. Catalunya viu un dels moments més crítics de la seva història i, a diferència d'entrebancs anteriors, la victòria o la desfeta depèn de la capacitat democràtica de resistir. I, alhora, de la intel·ligència estratègica de les forces independentistes a l'hora de saber què s'hi està jugant, el país, i quin serà el preu de no arribar a un acord perquè el procés continuï no pas únicament viu, sinó que progressi cap a la consecució de la sobirania pròpia. L'Estat espanyol està donant proves fefaents que en el seu procés d'anihilació de Catalunya arribarà sense contemplacions fins allà on algú amb prou força l'aturi.