Cap novetat en el front del BCE
Els mercats tenien dipositades grans esperances que el Banc Central Europeu (BCE) actuaria amb més contundència per activar l'economia i conjurar el perill de la deflació, i no les han vist satisfetes. Per això, les borses es van ensorrar, la prima de risc va augmentar i l'euro es va apreciar. És una reacció normal. El que va fer dijous el president del BCE, Mario Draghi, va ser prorrogar amb alguns retocs la política actual: la institució continuarà comprant deute als estats a raó de 60.000 milions d'euros mensuals, ara fins al març del 2017, i els tipus dels dipòsits han baixat lleugerament. L'objectiu no canvia: que hi hagi liquiditat extra al mercat perquè s'activi l'economia i el consum, i que la inflació arribi al 2%.
Però tot plegat és una política molt perillosa. Injectant liquiditat al mercat també es facilita que els governs estatals –i, a partir d'ara, els locals– s'endeutin i que no apliquin mesures d'austeritat, sempre impopulars. I aquí entra en joc el segon factor, el de la inflació: perquè si els preus es reactiven, el govern alemany imposarà al BCE una pujada de tipus d'interès, que tindrà efectes molt negatius en les economies encara no sanejades i fortament endeutades, com és el cas d'Espanya i, de retruc, Catalunya.
La pròrroga de la política monetària actual no ens hauria de fer distreure de l'autèntica qüestió, i que no es altra que avançar en la unió bancària. Només consolidant aquest projecte s'aconseguirà que Europa entomi en millors condicions qualsevol trasbals financer. I si no els ciutadans tornaran a interrogar-se sobre la utilitat de pertànyer a un club que sembla que quan arriba una crisi només té solucions per al sistema financer.