Quan la derrota ve de dins
El tortuós procés de decisió de la CUP sobre la investidura del president de la Generalitat i la continuïtat del mandat de les urnes per portar el país a la independència ha culminat, si res no ho evita en el temps de descompte que falta fins a la data límit de diumenge, en un bloqueig del procés que ni els més pessimistes podrien haver imaginat. La via cap a l'alliberament de Catalunya és complexa, és difícil i plena de paranys, enemics i contratemps. Però entre totes les possibilitats d'embarrancar la que
menys esperaven els ciutadans que van dipositar el seu vot a les urnes el 27-S en favor del procés és la via d'aigua oberta des de dins del mateix vaixell. La incapacitat de maniobra en les negociacions ha estat evident i lluny de la responsabilitat que calia en un moment de tanta transcendència com aquest. Especialment d'una CUP que ha estat incapaç d'assumir que mai cap altre govern li acceptarà un programa social tan ambiciós, i que era incomprensible demanar la renúncia de Mas. Perquè acusar Junts pel Sí d'immobilisme pel que fa al candidat és ignorar que aquesta negociació no partia de forces igualades en escons, sinó d'una que n'ha obtingut seixanta-dos i una altra, deu.
La decepció d'aquests tres mesos costarà de ser remuntada sigui quin sigui el desenllaç final, que a hores d'ara sembla impossible que no desemboqui en eleccions. Perquè, el missatge d'incompetència i incapacitat que s'ha enviat, el rebrà una ciutadania que va posar tota la seva il·lusió i tota la seva capacitat de revolta dins de les urnes. La política és un terreny d'incerteses en el qual cal acceptar el fracàs com una possibilitat. Però decebre tot un poble és el fracàs dels que no tenen prou coratge per afrontar les contradiccions de la victòria.