Europa paga l'absència de la unitat

La crisi dels refugiats, com totes les anteriors, és una nova demostració que la Unió Europea està a mig construir, i que tampoc hi ha una convicció ferma dels socis per completar aquest procés. La Comunitat Econòmica Europea va néixer, entre altres objectius, per posar fi a les fronteres. Es constituïa un territori de lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones. Però n'hi va haver prou que es declarés una crisi econòmica perquè s'alcessin veus que qüestionaven l'euro. I ara, davant l'afluència de més d'un milió de persones en només un any, els 28 països obstaculitzen la lliure circulació de persones.

Hi ha una primera consideració econòmica. La lliure circulació de mercaderies i serveis millora l'eficiència del mercat. Inversament, tornar a posar fronteres implica problemes i pèrdues, una circumstància que no es pot obviar en un moment en què moltes empreses de Catalunya i de la resta d'Europa encara no s'han recuperat del tot de l'impacte de la gran crisi.

Però encara hi ha una altra consideració cardinal, i és que els obstacles a la lliure circulació de les persones amenaça la idea mateixa d'Europa. En els anys passats ha augmentat notablement l'euroescepticisme, i sembla que l'afluència caòtica d'immigrants en només alguns països del nord no fa res més que incrementar aquest fenomen. La Unió Europea paga ara l'absència d'una política comuna en àrees tan importants com per exemple les fronteres exteriors. Però descarregar la responsabilitat del caos en un dels socis, en aquest cas Grècia, no solament és injust, sinó inútil. Com ho és intentar resoldre un problema humà amb prohibicions i amb el replegament cap a l'interior.