El cas de Bankia com a símptoma
Dos inversors dediquen els seus estalvis a comprar unes accions i els perden. És un trasbals financer conegut. Però, davant la certesa que qui els va cridar a invertir els havia donat una informació falsa, van a la justícia. Els tribunals els donen la raó i podran recuperar els diners més interessos. L'entitat que els va enganyar és Bankia, en la qual les autoritats espanyoles, en una operació que va ser un rescat encobert, van haver d'injectar més de 23.000 milions d'euros. Després es va veure que Bankia no només havia estat víctima de l'esclat de la bombolla financera, i de les inversions ruïnoses obligades pel govern de la comunitat de Madrid, sinó que hi havia hagut una mala gestió que, possiblement, acabarà amb condemnes penals en ferm.
La sentència fa pensar que la justícia donarà la raó a tots els accionistes que es van sentir estafats i que l'entitat haurà de tornar molts milions d'euros, raó per la qual Bankia tardarà més a retornar els diners públics que va rebre. No és una qüestió irrellevant, ja que aquest retard tindrà un impacte directe en la credibilitat internacional de l'Estat espanyol i, al capdavall, en les xifres del dèficit.
El cas de Bankia és molt greu; però també és un símptoma. Quan es posa al costat d'altres incidents permet fer-se una idea clara del mal funcionament de l'Estat. Si Bankia va arribar al punt que va arribar va ser perquè les institucions pagades amb els diners de tothom –tal com es complauen a repetir des del govern del PP quan es tracta de criticar Catalunya– no van fer la seva funció; ni en el cas de Bankia ni en d'altres, que si han arribat als tribunals ha estat per les denúncies de particulars, no per la feina de les institucions estatals.