La paradoxa del dèficit de Catalunya

¿Com és possible que dos dels territoris amb les economies més dinàmiques de l'Estat espanyol tinguin també els dèficits públics més elevats? Si Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda en funcions, dediqués els seus esforços a respondre seriosament aquesta pregunta en comptes de buscar falsos culpables, la meitat de la feina per corregir aquest dèficit ja estaria feta. Però Montoro prefereix mirar cap a una altra banda, obviar que bona part del dèficit global és atribuïble a la Seguretat Social, que el repartiment de les càrregues per reduir el dèficit és injust i que l'arrel de tot plegat és un model de finançament que encara està pendent de correcció.

Cristóbal Montoro va presentar ahir les xifres del dèficit del 2015, i ho va fer com si la desviació, equivalent a 10.000 milions d'euros, fos una sorpresa. Va ser una exhibició de cinisme polític. Que l'Estat espanyol no compliria el dèficit atribuït per Brussel·les, fa molts mesos que se sabia. Ho van advertir diversos comissaris i també les institucions que, a l'Estat, s'ocupen de vigilar el compliment dels comptes públics. Però la resposta oficial era, sempre, invariable: Espanya compliria els seus compromisos. Naturalment: érem en un any electoral. I, a més, aquests resultats ja li van bé al PP, entestat a crear la imatge de Catalunya com a territori malbaratador que porta l'Estat a la misèria.

Atribuir a Catalunya la responsabilitat que Espanya no compleixi els seus compromisos internacionals és una mostra de mala fe i excedeix tots els límits. Si Catalunya pogués reduir a la meitat el drenatge fiscal a què està sotmesa des de fa dècades no només compliria el límit del dèficit, sinó que fins i tot tindria superàvit.