Paradisos fiscals i democràcia

La diferència entre les democràcies arrelades i consolidades, com ara la britànica, i les de minsa tradició, com, malauradament, és el cas de l'espanyola, és demostren perfectament en dies com el d'ahir. Així, mentre que a Londres el primer ministre, David Cameron, es veia obligat a comparèixer a la Cambra dels Comuns per donar explicacions de la seva relació amb empreses deslocalitzades arran del cas dels ‘papers de Panamà', a Madrid la maquinària governamental es posava en marxa per evitar que fes el mateix el ministre d'Indústria, José Manuel Soria, esquitxat pel mateix afer. I mentre que a la capital britànica el primer ministre anunciava un enduriment de la legislació per fer front a la fugida de capitals cap a empreses ‘offshore', en una sortida endavant de Cameron per evitar mals majors per no haver reaccionat ràpidament, a la capital espanyola el ministre Soria optava per la política d'amagar el cap sota l'ala, es treia responsabilitats del damunt i amenaçava amb accions judicials.

Dues cares d'una mateixa moneda, amb la diferència que la democràcia té, a la Gran Bretanya, el pes necessari perquè els polítics responguin, davant el Parlament, de les seves actuacions privades, sobretot si aquestes tenen tants clarobscurs com ara la vinculació a empreses de dubtosa finalitat radicades en paradisos fiscals.

Poc més d'una setmana després que es fessin públics, i a falta que hi puguin aparèixer més noms rellevants, els ‘papers de Panamà' han servit, almenys, per treure les vergonyes a unes quantes personalitats mundials de renom, gent poderosa i rica que durant anys no ha dubtat a amagar els seus diners lluny dels seus països mentre predicaven tot el contrari.