Inestabilitat permanent a Espanya
El Partit Popular ha tornat a dir que si Mariano Rajoy no obté prou suports, tornarà a desistir de formar govern a Espanya. Aquesta fórmula, ja coneguda, intenta carregar en els altres partits polítics, sobretot en Ciutadans i el PSOE, la responsabilitat del que pugui passar en el futur: la celebració d'unes terceres eleccions. Aquest és, si més no, el sofisma que els fidels turiferaris del PP es complauen a escriure, proclamar i repetir des de fa dies. Al contrari, aquells que avalen cegament el PP haurien d'admetre que tal actitud intenta disculpar un defecte que sembla congènit a la política espanyola: la incapacitat de pactar. O, en tot cas, el pacte s'entén com una graciosa cessió de vots a qui ha obtingut més escons, en nom d'un suposat valor superior. Així es dedueix del fet que el que ofereix el PP és negociar a partir del seu programa, i no partint de zero.
La política espanyola, fins ara bipartidista, s'ha fonamentat molts cops en la majoria absoluta i en el corró parlamentari. Ignorant que la democràcia és, també, el respecte a les minories, cada vegada que un partit –sigui el PP o sigui el PSOE– ha obtingut la majoria absoluta, s'ha dedicat a imposar les seves idees i no n'ha admès cap de l'oposició. Per això, a Espanya, per posar un exemple, les lleis d'educació canvien cada cert temps.
Si tant el PP com el PSOE haguessin escoltat l'altre quan tenien la majoria absoluta i haguessin fet un esforç d'entesa, ja no s'haurien fet ni les últimes eleccions, perquè haurien pactat després del 20 de desembre. Però la política espanyola, si més no la vella, ignora el que és un pacte. I fins que no n'aprengui, Espanya es mourà en la inestabilitat.