Pobresa i tecnologia
La tecnologia determina
la quantitat de riquesa generada, i la política
i la societat
en condicionarien
el repartiment
Dels 2.500 milions de persones pobres del món que viuen amb menys de dos dòlars al dia, cada deu anys, entre un 10% i un 30% surten de la pobresa, troben ocupació, emprenen un petit negoci, etc., però la mateixa quantitat hi torna a entrar per malaltia, males collites, desastres naturals i altres raons ben diverses. Les seves economies personals i familiars són tan precàries que una petita dificultat els retorna a la misèria, i molts no n'acaben de sortir mai.
La raó més important perquè es doni aquest fet és la falta que té aquest col·lectiu de qualsevol servei financer: on dipositar els pocs estalvis de què disposa, demanar un petit préstec, rebre una transferència de familiars i amics... El 80% dels pobres no tenen cap accés a les finances. Els bancs no obtenen beneficis d'aquests clients potencials i hi dediquen poca atenció. El Banc Grameen, premi Nobel el 2006, fa petits préstecs i ha arribat en pocs anys a 200 milions de persones. És significatiu, però insuficient per resoldre un problema de dimensions colossals. Els serveis financers per a aquests clients pobres resulten més cars que els estàndard, perquè el volum de les transaccions és més petit i el cost de fer-les, similar. Per tant, percentualment, el cost resulta sovint insostenible.
En un article recent de Kendall i Voorhies a Foreign Affairs, s'assenyala que els telèfons mòbils, que cobreixen ja el 90% del món i als quals té accés directament o indirectament –no es té un telèfon, però es poden comprar minuts de trucades– el 80% de la població mundial, poden canviar aquesta situació. Les finances “per mòbil” tenen tres avantatges respecte als models tradicionals. Les transaccions digitals són gratuïtes, permeten el contacte entre els clients i els bancs en temps real i poden arribar pràcticament a tota la població mundial.
En onze països subsaharians amb rendes per habitant extremament baixes, una enquesta Gallup va provar que el 50% de la població adulta havia fet el darrer mes pagaments a persones lluny del seu entorn. El 85% ho van fer amb diners físics, i això, especialment en aquests països, és car, lent i arriscat. Transaccions fetes a través del mòbil ho facilitarien i ho abaratirien. Ja existeix un sistema, M-Pesa, que permet fer i rebre pagaments. S'ha comprovat que les persones que disposen d'aquest servei han estat capaces de rebre més suport financer d'amics i familiars o dels governs, en temps difícils, que els que no el tenen. El Banc Comercial de l'Àfrica ha obert un servei, M-Shwari, que permet als usuaris d'M-Pesa connectar-se amb el banc i accedir a comptes d'estalvi i demanar petits préstecs. L'èxit del servei ha estat espectacular: ha captat més d'un milió de nous clients en tres mesos.
El més important de l'accés als serveis financers d'un nombre més elevat de persones amb escassos recursos econòmics és poder contractar assegurances. A Ghana, el govern va oferir aquest servei, assegurances sobre les collites, a molts pagesos, i els que el van contractar van acabar invertint més i, per tant, obtenint més beneficis que els que no ho van fer. El problema per incrementar l'activitat econòmica no era tant la falta de recursos com el risc. Sembla, doncs, que hi ha una possibilitat real que la tecnologia ajudi els més pobres i això porta a fer-se la pregunta de si 2.000 anys de progrés econòmic que a través de la ciència, la tecnologia i un comerç més lliure i més globalitzat han creat molta riquesa, han generat més desigualtat entre la població mundial o l'han fet econòmicament més homogènia. La tecnologia determina la quantitat de riquesa generada, i la política i la societat en condicionarien el repartiment.
A Occident la Revolució Francesa, que va eliminar privilegis de l'aristocràcia i de l'Església, va ser un pas clau en favor de la igualtat i les revolucions obreres del segle XIX, que van donar un valor al treball que abans no tenia, però possiblement ha estat la combinació de socialisme i democràcia el que ha fet més per la igualtat entre els ciutadans dins d'un estat que no entre ciutadans de diversos estats, on les diferències segueixen sent immenses. A l'economia actual del món, li cal més eficiència o més igualtat? Els poders econòmics ho tenen clar: eficiència. I la immensa majoria dels ciutadans, també: igualtat. Però la força dels primers fa que la prioritat sigui l'eficiència. És per això que al món hi ha 2.500 milions de pobres i no sembla que, a curt termini, la situació pugui canviar gaire.
