Creixement i igualtat
La major cohesió social a Europa ha arribat amb un creixement econòmic fort i amb socialdemocràcia, però això és historia passada que no tornarà
El món fins a l'any 1700 va créixer en població i producció el mateix, un 0,1% anual, i per tant la renda per habitant no va créixer. El benestar mitjà de la població mundial no va variar en absolut en disset segles. Del 1700 al 2012 la producció ha crescut el 1,6% anual i la població, un 0,8%. Com a conseqüència, la renda mitja per persona s'ha incrementat en aquests tres-cents anys un 0,8% cada any, un total de vint-i-cinc vegades entre el 1700 i el 2012. No és exacte, però la mitjana de la població viu ara més de vint vegades millor que fa tres segles. La conseqüència és clara, les persones han començat a experimentar una millora del seu nivell mitjà de vida només a partir del 1700.
Si no hi ha creixement econòmic per habitant la societat es congela, es solidifica, la iniciativa personal queda segrestada, l'herència i els beneficis del passat esdevenen cabdals i l'escala social que permet ascendir econòmicament i socialment deixa d'existir. Els privilegis d'un petit grup de població es mantenen en el temps, res canvia. És per això que les classes socials s'estratifiquen i es creen grups en què els privilegis es transmeten nomes per herència o cooptació. Això explica l'antic règim, en què els canvis de nivell social i la progressió per mèrits eren quasi una excepció.
Entre 1700 i 1820 la població creix a Europa un 0,5% anual i la producció, un 0,6%. Això significa que la renda mitjana per persona creix en aquests cent anys un 0,1% anual, però en els últims anys de segle XVIII s'arriba a un creixement del 0,5%, mentre que l'estructura social continua sent la mateixa que hi havia fins al 1700, quan el món no creixia. La nova riquesa creada és retinguda majoritàriament per una elit social que ve del passat, l'aristocràcia i l'església, cosa que resulta insultant per a la majoria de la població per la injustícia que suposa.
El resultat es la Independència i la Revolució Americana el 1776 per lliurar-se de la metròpoli que els explota i la Revolució Francesa el 1789, en què la majoria es revolta contra la minoria i talla el cap al rei, representant i imatge de la classe dominant... L'essència del fenomen revolucionari és econòmica i de contrast entre el benestar dels uns i la misèria dels altres.
La diferència entre Europa i Amèrica és notable, allà la població creix més, el 0,7%, i la riquesa encara més, l'1,1% anual. L'emigració europea des del 1700 s'explica per la recerca de un millor nivell de vida. El creixement anual de la producció mundial és el 0,5% el segle XVIII, 0,9% el segle XIX i el 1,6% el segle XX. Les raons són la revolució industrial i els avenços tecnològics. Aquests fan créixer l'economia a una taxa que s'incrementa amb el temps, perquè el progrés creix sobre el progrés.
A Europa la població decreixerà el 0,1% anual en els propers anys i el creixement de la producció estarà entre el 0,5%, segons Robert Gordon, i l'1%, segons Thomas Piketty. Hi ha economistes pessimistes i optimistes..... És, doncs, probable que, després d'haver passat per un període de creixement fort entre el 1950 i el 2007, amb taxes superiors al 2,5%, Europa torni a taxes
de creixement de renda similars a les experimentades els primers anys del
segle XIX. Això crearà inevitablement un nou model de
societat en què el dinamisme interclasses i la importància
i el poder de catalització de la classe mitjana vagin a la baixa.
La necessitat autoimposada de reduir el dèficit públic a la UE i el menor impuls al creixement de les noves tecnologies, TIC, comparades amb les que van ser conseqüència de la revolució industrial, la màquina de vapor o el motor d'explosió el segle XIX, ampliaran probablement aquesta circumstància. De fet, si això és cert la sortida de la crisi portarà a un creixement feble i a un augment inevitable de les diferències de rendes entre rics i pobres.
És possible concloure que la major cohesió social aconseguida a Europa al llarg del segle XX després de dues guerre,s i com a conseqüència de la socialdemocràcia i del fort creixement econòmic, és una historia del passat que no tornarà. El nivell de conflicte social i l'estabilitat de la democràcia dependran que el creixement futur estigui per sota del 0,5% o superi l'1%. Avui sense creixement no hi pot haver a Europa estabilitat social i política. Aquests darrers anys ja ho comencem a veure. Si no les úniques, les raons econòmiques són les que més influència social i política tenen. Més que un principi marxista, això és una realitat històrica comprovable.
