Rússia i l'islam
La comunitat musulmana viu la seva religió sense conflicte contra l'estat tret de determinades regions, tals com Txetxènia
La relació ve de lluny. En el regnat de Caterina la Gran (1762-1796), els musulmans van aconseguir el reconeixement oficial per als mul·làs, les mesquites i el culte. De fet lleis islàmiques en relació amb la família, el matrimoni i la moral van ser reconegudes per l'estat com a lleis oficials. L'islam va esdevenir un pilar de l'imperi. Es va crear l'Administració Central dels Musulmans a Rússia que ha celebrat el 225 aniversari amb la presència del president Putin que va declarar que “l'islam és una part fonamental del codi cultural de Rússia, i això ha convertit els musulmans en verdaders patriotes russos”.
Rússia tÉ 143 milions d'habitants, dels quals, per religió, 20 milions, 14%, són musulmans. Si només s'inclouen en aquest grup les ètnies nacionals que són per tradició islàmiques, baixkirs, txetxens, kazakhs i tàrtars, el número baixa a 13 milions, 9% de la població. És a Rússia l'islam la segona religió en importància després de l'ortodoxa. La confrontació amb els separatistes txetxens al Caucas, amb atemptats terroristes a Moscou, ha creat un temor en la població que el govern ha fet esforços per concentrar en certs grups locals, i no amb la comunitat islàmica en general, que viu arreu, i no només al Caucas. A Moscou hi ha teòricament 300.000 musulmans, però probablement n'hi ha 2 o 3 milions més de no censats provinents dels seus estats d'origen, immigrants a Rússia, per les males condicions de vida en aquells, l'Azerbaidjan, el Tadjikistan, l'Uzbekistan, etc. El contrast és que, així com a les repúbliques tradicionalment musulmanes dintre de Rússia els musulmans controlen el govern i l'economia, tal com passa amb els tàrtars o amb els kazakhs, fora d'aquestes regions els musulmans són en general una classe social baixa i amb escassos recursos econòmics.
La política del Govern ha estat acceptar i integrar la comunitat islàmica a través, per una banda, de l'Administració Central dels Musulmans, i per una altra, del Consell dels Muftís de Rússia. Això crea un cert conflicte perquè ambdós grups, el primer absolutament alineat amb el govern i el segon amb una relació més allunyada, pot suposar un potencial conflicte. La situació es complica encara més pel fet de l'existència de comunitats islamistes diferents i en ocasions enfrontades, xiïtes, sunnites, wahhabites, salfites, uns menys radicals en què la religió és una cultura i un codi de conducta, i altres més radicals en què la xaria és en principi i final l'única referència legal cultural i religiosa que aquestes comunitats accepten.
Hi ha hagut fa un any una crida a tots els musulmans de Rússia per part del líder, Doku Umarov, que es presenta a si mateix com el representant del “califat del Caucas” per fer impossible la celebració dels Jocs Olímpics d'hivern a Sotxi. El resultat ha estat escàs. La comunitat musulmana viu la seva religió sense conflicte contra l'estat, tret de determinades regions, tals com Txetxènia, on la religió es barreja amb qüestions polítiques i secessionistes. L'estat ho presenta com un terrorisme provinent de comunitats exteriors a Rússia, i és en part cert.
Els musulmans han pogut retrobar la seva religió després de la caiguda del comunisme i han refusat unir-se a connexions externes i en general extremistes provinents de Turquia, l'Aràbia Saudita, l'Iran o altres països per mantenir-se dintre de l'estat i aprofitar les llibertats que en ensenyament o religió aquest els ofereix.
A Rússia, la força de l'Islamisme com a religió, moral, llei i política no té la força d'altres països on s'ha mantingut com a religió única i codi legal sense solució de continuïtat amb el passat. És, de fet, l'islam a Rússia, més una religió privada i referencial que militant i fonamentalista com a molts altres països. És probable que els 70 anys de laïcisme i prohibició de l'URSS hagin influït en la urgència i la radicalitat religiosa, que fa avui compatible un credo amb una obediència a les normes i lleis de l'estat. No és fàcil trobar-hi una resposta, però la realitat dels darrers vint anys és contundent. Si això fos així seria la prova que la laïcitat de l'estat és compatible amb les religions que expressen de fet una realitat cultural, té efectes positius, i que una unió d'Església i poder polític, malgrat que ambdós en treguin un benefici mutu a curt termini, no és la millor solució per a l'estabilitat social i la tolerància d'una societat moderna i democràtica. Quan aquesta pugui arribar a Rússia –no és el cas encara–, seria possible que la religió islàmica, potser també l'ortodoxa, hi contribuïssin de manera efectiva i positiva.
