La columna
Verines del 94
Els escriptors catalans piquem ferro fred quan apel·lem a la solidaritat dels col·legues espanyols
Fa vint anys em van convidar a les trobades de Verines (Astúries) promogudes per l'acadèmic de la RAE Víctor García de la Concha. És un filòleg de tarannà liberal que manté l'esperit del congrés de poesia de Segòvia de 1952 que va acostar intel·lectuals espanyols i catalans, encapçalats per Dionisio Ridruejo i Carles Riba. Els Encuentros de Verines tenen la mateixa vocació. Crec recordar que els catalans del 94 érem Carme Riera, Miquel de Palol, Maria Mercè Roca, Miquel Morey, Anna Maria Moix i jo. Entre els gallecs, hi havia Suso de Toro, quan encara no s'havia pronunciat tan fermament a favor de la causa catalana.
Conservo un record magnífic dels diàlegs formals i els informals que em van permetre tractar autors d'una gran vàlua. I recordo també la consistència de l'antiesperit de Verines. L'estrella va ser l'escriptor basc Jon Juaristi. Va triomfar amb un antinacionalisme colèric que traspuava la fúria del convers. Juaristi havia militat a ETA, va passar per Euskadiko Ezquerra i pel PSOE basc. Anys més tard, el PP li va premiar l'ardència justiciera –Juaristi es defineix com a nacionalista espanyol– nomenant-lo director de la Biblioteca Nacional primer i de l'Instituto Cervantes després.
A Verines del 94 vaig veure ben clar que els escriptors catalans piquem ferro fred quan apel·lem a la solidaritat dels col·legues espanyols. En lloc de fer costat a la llengua afeblida per les dictadures i d'un present fràgil en un context de globalització, recelen –la paraula és molt suau– d'una part d'Espanya que s'autodefineix com a nació, que vindica una identitat cultural i lingüística diferenciada. Els tòxics som nosaltres, ofuscats per un ideal totalitari i etnicista. No hi ha res que plagui més a l'intel·lectual espanyol que el català que diu sentir-se perseguit pels deliris identitaris del catalanisme. Fa vint anys era així. I en fa cent. I cent cinquanta, etcètera.
