Barça, país i procés

Parlar del Barça i del procés –en sóc conscient– és ficar-te en un embolic. I corres el perill que t'etiquetin dient-te que ets laportista, sandrista, bartomeuista o qualsevol altra cosa que acabi amb ista, i que t'ho diguin, a més, en un to pejoratiu. Posin-me l'etiqueta que vulguin, perquè correré aquest perill. Perquè se'm fa difícil haver anat al Camp Nou aquest dimecres, haver vist els milers d'estelades al camp, la xiulada descomunal en senyal de protesta contra les sancions de la UEFA, i no pensar que, directament o indirectament, el Barça també fa possible algunes coses de país, i que en el fons, tot i que sigui discretament, hi és quan s'hi ha de ser. Que dimecres a la llotja hi hagués el govern en ple, que la presidenta de la cambra catalana, Carme Forcadell, ocupés un lloc d'honor i que a banda d'un partit de futbol en algun moment s'hi interpretés una protesta pública contra a la judicialització de la política catalana, no és un fet menor. Podria fer més, el Barça? Probablement. Molt més. Però tampoc ens hem d'oblidar que va ser en l'època de Rosell, a qui alguns titllaven de poc catalanista, que el Barça va incorporar la senyera al segon equipament del primer equip. I que va ser en el seu breu mandat quan al Camp Nou s'hi va celebrar el Concert per la Llibertat, amb aquell mosaic immens i espectacular amb el Freedom Catalonia que molts lectors d'aquest diari van ajudar a finançar. I que la Via Catalana hi va passar pel mig. I diguin-me que m'equivoco, però sóc dels que pensen que la situació judicial que han viscut Rosell i Bartomeu no hauria sigut exactament la mateixa si des de Madrid no s'associés el Barça amb el procés que viu Catalunya. Que Laporta ho verbalitzava molt més? I tant! I em sembla fantàstic. Però això no és incompatible amb el fet que el Barça de Rosell o el d'ara, el de Bartomeu, no pugui ser en el fons un aliat silenciós. Perquè el Barça sap, i probablement el cas de les estelades els ho ha demostrat, que ni que sigui el Barça, per més que ranegi l'excel·lència i se senti al melic del món, pot anar en contra del que pensa la majoria de la gent del seu país. I ara diguin-me de quin ista sóc.