La república que ve

Una de les grans incògnites que plana sobre el procés català per la independència és, precisament, la qüestió dels indecisos. Sabem que a les eleccions del 27-S les opcions nítidament independentistes van assolir un suport del 48,05% dels vots. El percentatge és impressionant, però insuficient. Sabem, també, que les opcions contràries a la independència van restar amb un 39,31% dels vots. Així doncs, el 12,64% d'indecisos –que de moment no s'han definit o no han volgut fer-ho i que, per tant, ni sumen ni resten– és la clau de volta que, des d'un punt de vista democràtic (que és l'únic punt de vista que compta aquí), resoldrà aquest interrogant.

Els independentistes tenim un any per convèncer, per eixamplar la base i fer possible una majoria incontestable en vots. L'escenari del “referèndum (pactat amb l'Estat espanyol) o referèndum (pactat sense l'Estat espanyol)” esdevindrà el marc a partir del qual es podrà aconseguir superar aquest repte democràtic. Com a mínim, un 15,41% dels votants d'opcions per ara no alineades ni amb el dependentisme ni amb l'independentisme (és a dir, un 15,41% del 12,64% del total d'electors) seria suficient per fer decantar la balança a favor de la independència. En termes absoluts, això equival a quasi 80.000 vots. Tenint en compte l'enorme salt endavant que s'ha produït des del 2012 (any de la primera gran manifestació de l'11 de Setembre organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana), no sembla improbable que es pugui obtenir aquest resultat a curt termini. La pregunta, en tot cas, és estratègica, ja que fa referència a “com fer-ho possible”.

Des de la majoria parlamentària a favor de la independència, s'ha optat per tirar endavant i no esperar més: la fita del referèndum del setembre de 2017 indica clarament aquesta estratègia proactiva. S'ha començat, doncs, a dibuixar la nova república catalana a partir d'una tasca legislativa que xoca frontalment amb el Tribunal Constitucional espanyol, el guardià de les essències immobilistes. L'estratègia té riscos, però és molt encertada. Esperar més temps hauria conduït a un estancament inadmissible. Ara bé, per tal de sumar nous partidaris de la independència, la república que ve ha d'oferir solucions immediates a les urgències socials i econòmiques de la veritable “Catalunya real”. La via dels fets –contra les lleis injustes espanyoles– s'ha de nodrir, també, d'un contingut social potent. És per això que la negociació dels pressupostos és vital. Com que la política fiscal d'un país marca les seves prioritats polítiques, el resultat de la negociació sobre els pressupostos constituirà un primer esbós de la república que ve. En aquest sentit, s'han posat iniciatives molt valuoses sobre la taula: impostos per a les grans fortunes, impost de patrimoni o taxa relacionada amb la compravenda d'immobles d'alta gamma. Tot plegat per tal de reduir la desigualtat i posar els fonaments de la cohesió social necessària perquè la paraula “ciutadania” sigui alguna cosa més que una mera figura jurídica o retòrica. La monarquia espanyola, per la seva banda, amb un nou govern del Partit Popular d'escanyolida i bunqueritzada majoria, segurament sostingut amb un Partit Socialista Obrer Espanyol indigne del seu nom, representa una impossibilitat manifesta per dur a termes polítiques amb sensibilitat social. A l'Estat espanyol no hi ha res a fer i no hi ha res a esperar. No tenim temps per perdre.

El compte enrere pel referèndum d'autodeterminació haurà d'anar acompanyat d'encara més mesures polítiques valentes i decidides. Només així es podrà aconseguir no tan sols un suport més clar per la independència, sinó també, i sobretot, una república socialment més justa i més autèntica democràticament, que de fet no són sinó les dues cares d'una mateixa moneda. O per tornar a una fórmula que convé no oblidar: “No hi haurà llibertat nacional sense justícia social ni justícia social sense llibertat nacional.”