Full de ruta
L'immortal
En algun pis de Barcelona, un nostàlgic somriu sobre la butaca envellutada mentre acaricia la closca de bronze, un Franco lluent i immortal
No se sap si van actuar de nit o de dia, però tenien la clau del magatzem de Nou Barris i devien estar una bona estona per endur-se'l. Pesava bastant, de bronze com era. Els primers a adonar-se que li faltava el cap van ser els de la brigada municipal de manteniment, però vés a saber quant de temps feia que estava així. El diari ABC va donar la notícia, en una peça del periodista Àlex Gubern: “Decapitan una estatua de Franco”. Un tall net, qui sap si amb un bufador o una serra radial. No va aparèixer mai més.
L'escultor Josep Viladomat no podia imaginar-se que aquella obra sense signar seria objecte d'una polèmica i d'una gestió absurdes; el reclam d'una exposició que denuncia la permanència dels símbols franquistes a l'espai públic i que ha estat blasmada per una apologia que no pretenia. Viladomat va acceptar l'encàrrec de Porcioles per una permuta: l'havien acusat de contraban. Aquella seria una obra destinada a esdevenir un objecte de participació popular. Un final imprevisible el 1963, quan l'alcalde agraïa al dictador la cessió del castell de Montjuïc. Durant anys Franco va cavalcar sota el cel blau del pati d'armes, envoltat de flors.
Als vuitanta va patir un atac de pintura rosa i, després, li van tallar una cama per fer-lo entrar al museu militar, on fou resguardat fins al 2008. Les últimes intervencions han estat de clara i rovell d'ou, d'esprai i d'acoblament d'andròmines variades fins que dijous a la nit, abatut del tot, un camió de l'Ajuntament va recollir-lo amb una grua, llardós i multicolor, com un residu impossible d'encabir en cap contenidor de reciclatge democràtic. Quin miratge. Uns celebren que per fi han expulsat el caudillo del carrer. I els altres –que potser salivaven amb el simbolisme de situar el decapitat al Born– no han sabut què fer, perquè protegir-lo hauria estat massa gros. Qui sap si, en algun pis principal de Barcelona, un nostàlgic somriu sobre la butaca envellutada mentre acaricia la closca de bronze, un Franco lluent i immortal sobre un nou pedestal de marbre, com qui amanyaga el gat.
