Música i cuina

S'explica que el Dr. Cartañà, bisbe de Girona, presidia el dia de Sant Tomàs, patró dels estudiants, un dinar col·lectiu al seminari, en la dècada dels quaranta del segle passat. Eren centenars d'alumnes que llavors estudiaven per ser capellans, i el pressupost per alimentar-los era més aviat escàs, molt escàs. El prelat va demanar que li presentessin el primer de la classe, i li va voler fer una pregunta capciosa: “Segons vostè, seria lícit, en cas de necessitat, batejar un nadó amb el caldo de sopa que estem menjant?”

L'alumne va pensar un moment i seguidament va contestar: “Cal distingir. Si és amb el caldo que prenem els alumnes, sí. Si fos amb el que pren la seva excel·lència reverendíssima, no.” La sopa dels alumnes era líquida; la del prelat estava farcida d'entrebancs culinaris!

De tradició, els col·lectius religiosos han fet sempre els àpats col·lectivament. El dibuix que acompanyem reflecteix un dinar del segle XVII. Els frares franciscans mengen sardines, pa i cebes, pel que sembla. L'historiador Pep Vila i Medinyà ha investigat i tret a la llum la cuina i rebosteria dels convents de Girona als segles XVII i XVIII. Al dors d'aquella imatge hi ha la llista dels ingredients adquirits per fer el menjar. Segons l'escrit, en deien pitança, un terme derivat de pietat, perquè es referia normalment a entregues d'aliments als pobres de solemnitat que envoltaven els convents. Els frares menjaven el mateix. Però així i tot, els frares cuiners feien mans i mànigues per afegir condiments que milloressin el gust, i solien posar una cura especial en les postres. La rebosteria era el petit luxe que es permetien els conventuals.

Sobre aquest tema s'han programat tres conferències, que lliguen els elements culinaris amb les músiques religioses de l'època, que un altre historiador, Jaume Pinyol, ha aconseguit rescatar dels arxius de la catedral de Girona, i que mai més s'havien interpretat. Els canonges gironins d'aquell temps, molts d'ells compositors de música, anaven a Roma i tornaven influenciats per les harmonies que havien après allà. Es va imposar un “estil napolità”, amb una importància creixent dels elements de corda, i el virtuosisme de les àries vocals. Per cert, que al segle XVIII es va arraconar el castellà, per tornar a cantar en llatí. El català, llavors, no era enlloc... Però ningú podia discutir l'ús del llatí. Fa pensar en el clima que varen imposar els Borbons a partir del 1714, i també en una certa reacció.

Les menges i la música eren els únics plaers que es podien permetre aquells frares franciscans, que practicaven una austeritat corprenedora. Els actes s'emmarquen en el mil·lenari del monestir de Sant Daniel, que s'està celebrant.