Opinió

Tribuna

No prenguem mal

“Si cadascú tira pel dret, amb tantes reaccions distintes com casos personals es produeixin, això pot ser un desastre

Va ser J.M. Aznar qui vaticinà que abans de produir-se una fractura política a Espanya, amb la separació de Catalunya, n'hi hauria una de social al territori que volia escindir-se'n. L'afirmació contundent no s'alçava, tanmateix, sobre el no-res. No dissimulant la percepció que, a l'hora de la veritat, els catalans partidaris de la independència ens barallaríem entre nosaltres, aventurava un horitzó complicat a partir de la nostra tirada tradicional cap a la divisió diguem-ne organitzativa: dues entitats, dos casals, dos partits, dos teatres, dos... La detenció de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, amb les reaccions posteriors, és un exemple ben clar d'allò que ens pot passar si no procurem fer les coses ben fetes, és a dir, tot el contrari de fer-les amb més patriotisme que ciència. És a dir, ningú a hores d'ara no pot pensar que Espanya desaprofitarà qualsevol pretext per a crear divisió entre els partidaris de la independència, com a mesura eficaç d'afeblir aquesta causa.

La legalitat catalana actual és subsidiària de l'espanyola, en depèn i, en no existir-ne una de pròpia que superi o desbordi la constitucional de 1978, Espanya té la paella pel mànec a nivell jurídic i es creu, doncs, legitimada per a presentar davant del món, com a il·legals, les aspiracions catalanes de sobirania. Ara i tant, doncs, a l'espera que el Parlament aprovi les tres famoses lleis de desconnexió i que el nou marc entri en vigor, no estem emparats per una cuirassa jurídica prou forta que ens eviti segons quines reaccions repressives a certs gestos dels nostres càrrecs electes o representants governamentals. I, de cap manera, als nostres funcionaris, uniformats o de paisà. No podem estar desprevinguts i deixar a la improvisació o a l'espontaneïtat patriòtica cadascuna de les respostes individuals que es vagin produint, a mesura que es desplegui una veritable campanya de requeriments, compareixences a declarar, amenaces, sancions o inhabilitacions. Si cadascú tira pel dret, amb tantes reaccions distintes com casos personals es produeixin, això pot ser un desastre. És imprescindible, per tant, que les forces sobiranistes adoptin una estratègia única de resposta a l'acció repressiva, coercitiva o provocadora de l'Estat i que tothom sense excepció s'avingui a aplicar-ne la conducta acordada, distingint molt bé allò que no se'ls pot demanar als funcionaris públics, ara i tant, però que sí que ho poden fer, els càrrecs electes o governamentals, sempre però formant part d'una veritable estratègia ben preparada.

Des d'ara i fins a l'estiu vinent, escenari límit posat pels partits independentistes perquè entri en vigor la legalitat catalana desconnectada de l'espanyola, Junts x Sí, CUP –i tant de bo CSQP i ECP– han de posar-se d'acord i pactar unes pautes comunes de comportament i resposta davant el setge legal de l'Estat. I el primer que cal és no errar el tret i no entrar en una picabaralla estèril, en una espiral de retrets mutus sense fi, perquè això ens debilita i ens treu credibilitat aquí i a fora. Ni es poden convertir els Mossos en blanc de la indignació independentista, quan Catalunya encara no ha decidit desacatar la legalitat espanyola per obeir només la catalana, ni ningú pot acusar els electes municipals encausats de treballar, inconscientment, per Espanya. És evident que no es podran preveure totes i cadascuna de les mesures que pot emprendre l'autoritat espanyola, però prou assessors, juristes i personal especialitzat hi ha per preparar respostes intel·ligents als envits de l'Estat, respostes que estalviïn heroïcitats personals innecessàries en aquest moment i, lògicament, una guerra civil dialèctica entre independentistes. Tots hi sortiríem guanyant i el país no hi perdria en desgast, desorientació i cansament.

El personal laboral i el funcionariat, ara, no pot fer més que complir la legalitat vigent. I constitueix un gravíssim error de càlcul convertir els Mossos, la policia de la Generalitat, en l'enemic públic número u, com si poguessin fer una altra cosa que no sigui atendre les ordres de l'autoritat judicial, ara espanyola, com hauran d'atendre-les també quan, el dia de demà, aquesta autoritat sigui catalana. Els Mossos, amb TV3 i Catalunya Ràdio, són dels pocs instruments d'estat de què ara disposem i, si bé no són encara plenament nostres, és d'inconscients posar-nos-els en contra, tenint en compte, a més, que sempre els necessitarem i, segons en quins moments, seran imprescindibles per al procés i el país i no cal entrar en detalls. Suport, doncs, a la batllessa Venturós i al conseller Coma, als Mossos i, sobretot, a la intel·ligència, l'astúcia i la previsió. Els nostres enemics mai no podem ser nosaltres mateixos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.