Opinió

Tribuna

Nacionalitzar Catalunya

“Des del discurs hegemònic de l'independentisme s'afirma que la nació no té res a veure amb l'aspiració d'esdevenir un estat

En una de les declaracions emeses pel Parlament de Catalunya al principi del procés, la continguda en la resolució 5/X, de 23 de gener de 2013, es podia llegir: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.” Aquesta constant associació entre sobirania i legitimitat democràtica (la qual, per cert, el Tribunal Constitucional espanyol no va tenir cap problema a fulminar) té alguns punts desconcertants. Si la sobirania de Catalunya es basa en raons de legitimitat democràtica, entesa com el suport d'una majoria ciutadana a una Catalunya que ostenti el caràcter de poder originari, significa això que si aquesta majoria no hi és, o no es manifesta en un moment puntual de la història, la sobirania també desapareix?

La qüestió es pot plantejar de forma més punyent, i més inquietant, amb la desvinculació que sovint se suggereix per molts sectors de l'independentisme entre la idea d'emancipació col·lectiva i la idea de nació. L'adagi segons el qual el procés català cap a l'estat es fa al marge de la nació catalana (el cèlebre “jo no sóc nacionalista sinó independentista”) que té la pretensió d'atraure sectors gens afectes als trets d'identitat catalana, també conté el risc d'erosionar la base social que impulsa el moviment. Si insistim tant a vincular la democràcia amb la nació significa això que en absència de majoria també perdem la nació? O no serà més aviat que la nació perdura, els trets d'identitat que determinen un poble, tant si hi ha una majoria com si no? La nació catalana existiria, posem pel cas, si es perdés un referèndum de secessió? En un altre escenari, com és el dels moviments nacionals de sempre, la resposta a aquesta pregunta seria probablement negativa: un daltabaix en els esdeveniments polítics no implicaria necessàriament arrossegar la nació al caire de l'extinció. De fet, normalment les independències es fan per aconseguir aquells mecanismes de poder, un estat sobirà, que contribueixen a reforçar la nació.

Però succeeix que a Catalunya des del mateix discurs hegemònic de l'independentisme s'afirma que la nació no té res a veure amb l'aspiració d'esdevenir un estat: es vol un estat, es diu, per controlar els recursos o per assolir cotes més altes de benestar per a molta gent, però no, per exemple, per garantir que la llengua catalana sigui la llengua predominant en l'espai públic, o per donar visibilitat i influència a la nació catalana en el concert internacional. En definitiva, l'independentisme no nacionalista, que es ven com la quinta essència de la modernitat, aspira a crear un objecte polític sense parangó en la dinàmica mundial (i que efectivament no comparteix amb cap altre moviment secessionista triomfant) com és el de fundar un estat sense pàtria. És més, en aquest context fins i tot hi hauria el perill no sols que un retorn a la condició minoritària de l'independentisme fereixi mortalment la nació catalana (i que el procés amb tots els seus referèndums i plebiscits fallits siguin al capdavall el cant del cigne d'un poble mil·lenari) sinó que aquesta nació encara estigui amenaçada fins i tot en cas d'èxit democràtic, com per exemple amb l'accés a la condició d'estat però amb la dissolució dels elements d'identitat.

No deixa de provocar una certa consternació que les nacions més poderoses del món i de més llarga tradició democràtica, com puguin ser els Estats d'Units d'Amèrica o la Gran Bretanya, es repleguin en el nacionalisme per superar les seves crisis i que els catalans es proposin crear un estat però apostant exactament pel contrari d'allò que representa “fer una Catalunya gran altra vegada”. I no cal referir-se a Trump per fer emergir les nostres vacil·lacions. També el president Obama en el seu discurs de felicitació al president electe en el qual va garantir l'activació del traspàs de poders no va tenir cap reserva a l'hora d'afirmar que “tots som patriotes”. Sembla, doncs, que “tots som patriotes” menys els independentistes catalans que no sé si amb aquests discursos ens explicarem al món i, sobretot, ens explicarem a nosaltres mateixos per què volem la independència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a