Opinió

opinió

Pernau, d'Arbeca a l'Escala

El llibre de memòries d'un destacat periodista català es titula D'Arbeca a l'Opus Mei. El periodista va néixer a Lleida el 1930 i va morir, ara fa cinc anys, a Barcelona, però el periple vital de Josep Pernau es pot dir que comença a Arbeca i acaba a l'Escala, d'on és filla la seva dona. Entremig, a la Ciutat Comtal, va exercir en diversos periòdics i va ser directiu d'alguns d'ells. Durant més d'un quart de segle hom podia llegir-lo diàriament en la seva columna d'opinió d'Arbeca a l'Opus Mei, que publicava a El Periódico.

A banda de la seva trajectòria professional, una part molt sensible de la seva vida se situa en temps de guerra. Quan encara no havia complert set anys, la seva mare es va refugiar a Arbeca fugint dels bombardejos del bàndol franquista que assotaven Lleida. En una d'aquestes incursions, el seu pare va morir sota les runes de la farmàcia on era encarregat. Explica que en la seva inconsciència va lamentar que ja no li compraria una joguina que li havia promès. També recorda, contradiccions de la situació, la felicitat que va experimentar durant el prop d'un any en què va viure, junt a altres refugiats, en una cabana dels afores del poble, escapant de les bombes i de les explosions que podrien produir en dipòsits d'armes abandonats. Amb els homes al front i les mares ocupades en la subsistència del dia a dia “...els petits –descriu en el llibre–, lluny del control de la família, sense mestres, vivíem en un estat de felicitat idíl·lica, quasi com Robinson a la seva illa perduda”. Entre els jocs més sovintejats hi havia el de la guerra. Feien servir armes i municions abandonades. Els treien el balí i disparaven només amb la pólvora... Però una vegada el projectil va quedar dins la beina i un noi va morir.

El 1952, amb 22 anys, arriba a Barcelona per estudiar en la primera promoció de l'Escuela Oficial de Periodismo, de la qual més tard seria professor. A partir de llavors, El Correo Catalán, Tele-exprés, Diario Femenino, Diari de Barcelona, Destino, Mundo Diario, El Periódico de Catalunya... foren testimonis de la seva tasca professional, exercint en unes d'aquestes capçaleres com a redactor i, en moltes, com a directiu. Va patir el franquisme i va ser protagonista del moviment que alguns periodistes varen promoure en defensa de la llibertat d'expressió. Se li va reconèixer amb diversos premis: Ciutat de Barcelona, Medalla d'Or de Lleida, Anxova d'Or de l'Escala.

Ja cap a la fi de la seva vida professional, en les seves memòries reflexiona sobre la professió, la condició humana i les vivències familiars. I també reflecteix una emoció ben íntima i sagnant que pertorbà vivament la seva ànima quan fullejant una revista italiana aparegué a tota plana la fotografia del cadàver d'un home mort a conseqüència d'una acció atribuïda als partisans. La imatge corprèn. Una dona agenollada plora junt al cadàver del seu marit. Ella és la Maria Riu i ell, en Gabriel Pernau, els pares d'en Josep. No, l'escena no corresponia a Itàlia. La instantània fou feta a Lleida quan, retirades la runes que la sepultaren, quedà la despulla d'en Gabriel acompanyada tan sols per una dona que sentia com el món se li enfonsava.

Jubilat, però encara escrivint cada dia l'Opus Mei, el vaig visitar a l'Escala, on s'havia retirat. Li vaig fer una llarga entrevista radiofònica. Més endavant el vaig saludar a Barcelona en un acte al Palau Robert al qual amb certa dificultat va acudir. “Què fem?” “Malament, malament”, em va respondre. Finalment ens abandonà i les seves paraules encara em colpeixen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia