Jo acuso

El balanç final del programa Jo pregunto, un nou artefacte que s'ha empescat TV3 per lluir entrevistes més entretingudes, participatives i interessants, és positiu. Així ho han deixat clar la majoria dels analistes que es dediquen a la carn i a la graella. L'experiment, doncs, ha funcionat, cal felicitar-ne els inventors, i ara cal millorar-lo. Òbviament, qui l'ha d'ajustar –perquè a Catalunya només afinen els músics i els fiscals– són els mateixos que l'han dissenyat, però, posats a participar, qui més qui menys ja ha assenyalat els pecats del cardenal. Cal dir, en primer lloc, que quan els ciutadans seleccionats tenen o han tingut un càrrec o són membres d'una confraria interessada ho haurien de dir ells mateixos. Per honradesa i per aclarir-se. Si un mestre ha estat el candidat d'Iniciativa a l'alcaldia de la seva ciutat, el fet no és anecdòtic i s'ha de saber. Igualment, és cert que calen participants punyents i motivats, no ensabonadors, però el Jo pregunto no pot acabar convertit en un Jo acuso, perquè tampoc la societat és així. Finalment i per anar acabant, intervencions de quatre minuts no són preguntes: són exhibicions. Excessives. Allò de “qué hay de lo mío” no representa necessàriament l'interès general. No són reflexions partidistes, aquestes. N'hi ha que així ho creuen i afirmen que, al remat, “el president no va quedar tan malament”. S'equivoquen. Més que el lluïment del personatge, que ja s'ho farà, calia atendre interrogants legítims i preocupacions lògiques.