Gràcies, Juan Luis

Sempre m'han sentit a dir –o ho han llegit en alguna ocasió– que hi ha dos tipus de diaris: aquells que expliquen el que passa, i aquells que expliquen allò que els agradaria que passés. El País és, darrerament (i quan dic darrerament ara ja fa uns quants anys), d'aquests segons. Molts de vostès ho devien descobrir aquell famós 9-N, quan el rotatiu madrileny amb edició a Catalunya va titular allò de “Cataluña celebra un 9-N inútil”. Inútil. Dit no pas en el títol de l'editorial, o en el d'un article d'opinió del director, no. En un títol informatiu. Unes setmanes després d'haver publicat el cas Santi Vidal –quina casualitat–, el cap de setmana passat el diari ens obsequiava amb un gran anunci: “Rajoy prepara una oferta sense referèndum per a Catalunya”. I quan Puigdemont el mateix diumenge desmentia que hi hagi cap negociació amb el govern espanyol i deia que això de l'oferta de Rajoy “és com l'Esperit Sant, que tothom en parla però ningú l'ha vist mai”, l'endemà (ahir) el títol d'El País era: “La Generalitat accepta negociar l'oferta de Rajoy per a Catalunya.” Ni diuen quina –no existeix– ni diuen que, de fet, la Generalitat ho ha dit sempre, això que està disposada a escoltar. Periodisme en estat pur. Costa d'entendre, què està fent El País. Potser fins que ahir vàrem llegir l'entrevista que El Mundo (sí, sí, El Mundo) feia a José Luis Cebrián, president del Grup Prisa i editor del diari El País. “L'article 155. Suspens el govern de la Generalitat, el president, la presidenta del Parlament, un, dos o tres càrrecs públics i ocupes tu el poder.” Aquesta és la recepta que donava Cebrián en l'entrevista per resoldre la situació actual. No els en reprodueixo més fragments perquè no tinc ni espai ni ganes de perdre el temps. Però era aclaridor. No l'entenia, jo, la línia del diari. Ara sí. Cebrián, aquest senyor que fa conferències pel món parlant de la crisi del periodisme mentre ell cobra 1,8 milions d'euros anuals i incentius de mig milió per renegociar el deute del seu grup, ens l'ha aclarida. I suposo que no té res a veure amb els 1.697 milions de deute de Prisa que l'obliguen a parlar constantment amb el govern de l'Estat i un dia d'aquests a vendre's Santillana. Hi ha qui ahir estava indignat amb l'entrevista de Cebrián. Jo crec que és justament tot al contrari. Va ser, Juan Luis, realment molt aclaridora. Gràcies.