Opinió

Tribuna

Amb els daus trucats

“L'Estat no vol negociar perquè ho té tot i només hi pot perdre; el fracàs està garantit

Ja han fet les primeres víctimes. Dir màrtirs seria potser massa. Però les víctimes ja hi són: un president de la Generalitat, una vicepresidenta, una consellera. No s'hi posen pas per poc. I tenen en capella un conseller, una presidenta del Parlament... Cartes grosses sobre la taula. Expliquen que “no les temblará el pulso”. Ens ho expliquen a nosaltres, pobres ciutadans del carrer, però també als polítics del procés per mirar de tòrcer les seves voluntats amb la por del garrot. I, sobretot, ho expliquen als seus votants de la Pell de Brau. Qui podria manar més bé que els que ho estan fent? Qui seria capaç de jugar tan fort? Qui posaria “las peras a cuarto” als independentistes eixelebrats més bé que ells, els ideòlegs del sostenella y no enmendalla?

Volen xoc de trens? Tindran xoc de trens, amb totes les conseqüències. Ningú té més nassos que els governants del Partit Popular. Si és que es tracta de tenir nassos, que sembla que sí. Ens queixàvem de falta d'iniciatives de l'Estat. Se'n queixaven els catalans del procés i se'n queixaven els espanyols contraris al procés. Ja no ho podran fer: la força de l'Estat actua contra la dissidència que amenaça les essències pàtries amb tota la seva contundència. No és el que esperàveu? Cal tancar els díscols a la presó? Paciència, tot arribarà. Cal suspendre les competències més empipadores de l'autonomia? No patiu. És qüestió de temps. Tot està previst i programat. Pas a pas, de la llei a la llei, del tribunal al tribunal, de la sentència a la sentència. Fins al fracàs definitiu. Perquè, desenganyem-nos, anem al desastre, uns i altres. N'estic ben segur. No ser capaços de negociar, de buscar sortides, de pactar, de regatejar, de fer propostes, és el fracàs polític absolut. Ja sé que des de la Generalitat s'ha mantingut sempre oberta una porta al diàleg. Si més no s'ha ofert la possibilitat de negociar. Però era un oferiment sincer? Acceptem que sí. Al davant, en tot moment, l'Estat ha mostrat la seva cara més esquerpa. Perquè, és clar, aquell que ja ho té tot no necessita negociar res. No vol negociar res perquè només hi podria perdre. De manera que el fracàs està plenament garantit. Tal com s'han establert les bases del joc, el resultat està cantat.

Perquè ho tingueu clar: els polítics de la unitat intocable se senten com els socis del Paris Saint Germain quan Cavani va marcar el seu gol al Camp Nou. Eliminatòria passada. Qüestió de minuts. El que no pot ser, no pot ser. Ni Messis, ni Neymars, ni prometences a la Moreneta. Amb molta sort, molta, els barcelonistes podien aspirar a un resultat honorable, a morir amb orgull. Tothom hauria signat el 5 a 1. Quan s'ha guanyat, s'ha guanyat. Quan s'ha perdut, s'ha perdut. No cal fer volar coloms.

Entesos? I doncs, què us pensàveu? Alea jacta est. Els daus estan trucats des del principi. O s'ho pensen.