Full de ruta
Els hereus dels GAL
Usar els mecanismes de l'Estat contra rivals polítics és un signe de la malaltia d'un sistema democràtic
La compareixença de l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz i l'exdirector de l'Oficina Antifrau Daniel de Alfonso, dimecres passat al Congrés dels Diputats, no va aportar gaires novetats . En tot cas, de matís. Les cintes de les converses ja les hem escoltat i ja sabem que hi havia una conxorxa per treure, o inventar si calia, draps bruts contra els polítics sobiranistes. Usar els mecanismes de l'Estat contra els rivals polítics és, ben segur, un dels signes més evidents de la malaltia d'un sistema democràtic, en aquest cas l'espanyol. Però, en aquest cas, la qüestió va més enllà, ja que l'Estat espanyol no es pren la demanda de Catalunya, votar, com un repte polític que necessita una resposta política, i per això actua com actua.
Però l'Estat ja ha vist que, tot i els invents per confondre l'opinió pública abans de les eleccions, els resultats van ser els que van ser: una majoria independentista amb el mandat de dur el país al referèndum. No amb el mandat de fer la independència, via declaració unilateral, és cert, però sí a unes urnes en què tots, els del sí i els del no, puguin votar. I vist això, ha passat, ja fa uns mesos, a una altra fase en la guerra bruta. Una nova fase que inclou diferents branques però que es visualitza sobretot en la judicial i en la diplomàtica. En la judicial perquè és capaç de fregar la il·legalitat fent que un cos policial investigui tres vegades, tres, el mateix fet, o d'imputar o no un polític no pel que ha fet sinó pel que pensa i admetre-ho, com és el cas de Joan Josep Nuet. I en la diplomàtica perquè, segons ha admès el mateix exministre d'Afers Exteriors José Manuel García-Margallo, l'Estat deu favors a mig món pels que Espanya ha demanat. Ha pagat? Amb el temps ho sabrem.
L'actuació de determinats poders de l'Estat no hauria d'estranyar en un país en què alts càrrecs del Ministeri de l'Interior socialista van muntar un grup terrorista, els GAL, per combatre l'independentisme basc. Aquest tenia una part violenta i la resposta, la guerra bruta de l'Estat, va ser violenta. Una trentena d'assassinats, entre ells una desena de ciutadans francesos sense cap vinculació independentista. La policia reclutava mercenaris amb fons reservats. Aquí usa detectius i tira les xarxes, amb poc èxit, sobre els moviments socials. Replica la fórmula. De moment, sense violència.
