Opinió

Tribuna

Sense relats compartits

“El projecte espanyol a Catalunya es troba al caire del naufragi i la clau és que el relat compartit que podia haver unit les diverses sensibilitats nacionals s'està evaporant acceleradament

En un dels assajos més rellevants dels darrers anys, Homo Deus, el professor Yuval Noah Harari assenyala que la principal propietat desenvolupada per l'espècie humana en els darrers mil·lennis ha consistit en la capacitat d'explicar històries per afavorir la col·laboració a gran escala entre gent que no es coneix de res. Un relat pot ser el dels déus dels temples al voltant dels quals es van construir les ciutats sumèries, l'altre es pot referir al de les multinacionals com Apple i Google i, un altre, un dels més eficaços, el de les realitats nacionals que han portat a la consolidació dels estats moderns. Sota aquesta perspectiva es pot interpretar un conflicte nacional, com el que s'ha agreujat en els darrers anys entre Catalunya i l'Estat espanyol, com una competència entre relats o potser, per ser més precisos, com una bifurcació entre històries que en algun moment van tenir punts en comú que justificaven el manteniment de la unitat política.

No sabem si la secessió catalana arribarà a ser consumada, però sí que hi ha molts indicis que el projecte espanyol a Catalunya es troba al caire del naufragi i la clau que permet plantejar aquesta afirmació és que el relat compartit que podia haver unit les diverses sensibilitats nacionals s'està evaporant acceleradament. La sentència del Tribunal Constitucional de juny de 2010 sobre la reforma de l'estatut català va fulminar el relat dibuixat pel règim de la Constitució de 1978, certament triomfant durant els anys vuitanta i, sobretot, durant els anys noranta, segons el qual la unió amb Espanya era fruit del consentiment de la població catalana que havia renunciat a la sobirania a canvi de protagonitzar la modernització i la democratització d'Espanya. D'ençà del 2010, però, el relat que va començar a fer camí amb pas ferm i que arriba a l'hegemonia en els nostres dies, és que Catalunya no forma part d'Espanya per lliure voluntat sinó per la força i que l'anomenada transició espanyola a la democràcia no fou res més que un miratge per encobrir la relació de dominació establerta per la monarquia hispànica i les seves elits d'ençà de 1714. L'any 1978, doncs, no hi va haver cap pacte sinó manteniment de la submissió en la continuïtat dels poders fàctics del franquisme incrustats en les institucions de l'estat i d'un projecte que, lluny d'expressar alguna sensibilitat cap al pluralisme nacional, més aviat tendia a insistir en l'assimilació. No obstant això, atesa la feblesa espanyola i el descrèdit internacional que va suposar l'agonia del franquisme el catalanisme almenys va gaudir d'un àmbit de foment d'un imaginari nacionalment centrat a través de la Generalitat, de l'ensenyament, del sistema de comunicació propi i de la llibertat de creació cultural en català. Un espai amb poc marge però que va permetre l'ascens d'una generació de catalans, la que ara està liderant el procés cap a la independència i que integra els sectors més dinàmics de la societat, que té pocs relats compartits, per no dir-ne cap, amb la resta d'Espanya. La qüestió és que aquesta generació ha arribat a la maduresa topant amb un relat sobre Espanya limitat al menyspreu per la cultura, la llengua i la identitat catalanes, a l'espoliació econòmica i, en les darreres fases, a la repressió política. No cal dir que aquesta realitat també s'estén a les generacions més joves, les que estan construint el relat del futur.

Davant el projecte positiu d'emancipació nacional amb el ple reconeixement cultural, amb la plena capacitat de decisió política i amb la plena disposició dels recursos generats al país, el relat espanyol va camí de reduir-se a les sentències judicials, a l'ofec econòmic i a la inhabilitació de polítics electes. Però si les institucions espanyoles prenen definitivament aquest camí del càstig fins al punt de conduir sectors representatius de la societat catalana al sacrifici cal que tinguin en compte que, com diu Harari, més fort i triomfant serà el relat d'aquells que se sacrifiquen. Encara que hi hagi part de raó en les versions nacionalistes espanyoles segons les quals això del catalanisme i de l'independentisme és “una invenció” (com Espanya, sigui dit de passada, tal i com reconeix l'historiador Álvarez Junco), és fascinant que no vegin com no hi ha res més poderós que el sacrifici perquè la invenció esdevingui realitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.